Sense parèntesis

Xit

2009-09-02T13:10:00.000+02:00

Aquest blog fa dies que està parat. Ja no l'actualitzaré més. Gràcies per les visites.

Deu coses que no sabies sobre l'orgasme

2009-05-27T08:11:00.000+02:00

A favor de l'escorbut

2009-05-23T15:37:00.001+02:00

In the business of opinions, where I earn my money, there is practically nothing but leftists, and anyone who is not is well-advised to keep it to himself. One reason for the cultural dominance of the left may be that the other side has nothing to say or leftist ideas are so convincing that everything else pales by comparison. But I would hazard to guess that many are to the left because others are.

Man's tendency to assimilate, though well-documented in experimental psychology, is a trait routinely underestimated in everyday life. What we call conviction is often nothing but adaptation in an environment of opinions. Opportunism is an ugly word that doesn't apply here, because it assumes that we adopt opinions for purely calculated reasons. Let's call it social instinct instead. No one wants to be the only person in an office who isn't asked to join the group for lunch.

The liberal family has many clans competing sharply with one another, but in the end it remains a family, and it sees itself as a family. The left, with which I have dealt throughout my life, is a milieu that could be described as the leftist bourgeoisie. In English-speaking countries, terms like "chattering class" or "creative class" have taken hold. Middle-class socialism or leftist chic are other attempts at description, but they all mean the same thing. This milieu is inhabited by a type of person easily recognized by his consumption and cultural habits (even if he prides himself on his nonconformity), and who is characterized by a pronounced elite awareness, even though the word elite is much as a taboo for leftists as words like nation, homeland or ethnic group.

Liberals in Germany rave about Obama, fear climate change and the surveillance state, do their best to eat organically acceptable food and read the opinion pages of the Süddeutsche Zeitung, the arts section of the Frankfurter Allgemeine's Sunday edition and, with a certain amount of feigned contempt, the political section of SPIEGEL. Their children attend exclusive schools, even though they are fundamentally in favor of public schools. They like to spend their weekends visiting friends in the country who have been renovating a stone cottage for years -- with attention to historical authenticity, of course -- and in Italian restaurants they always order in Italian, no matter how well they actually speak the language. Of course, liberals and conservatives probably share some of these traits, but not to the point of excluding everything else, and certainly not as one of the prime attributes of a lifestyle.

Members of this social class are critical of the market economy, and yet are unable to specify an alternative. In their view, the current economic crisis is a gift from God, because it provides perfect fodder for all kinds of prejudices and practically eliminates the need for argument. All it takes is to mention words like "Deutsche Bank" or "Wall Street" in any discussion in which someone has dared to voice a cautious objection, and everyone standing around will quickly nod their heads in agreement, causing the troublemaker to withdraw, while mumbling apologies. In secret, however, they hope that this crisis of capitalism will not progress too far, because their own prosperity depends on capitalism and because, for the past 150 years, no one has been able to demonstrate that a comfortable retirement was not possible under good old Karl Marx.

(Això de l'escorbut surt en la part de l'article que no he copiat.)

Superàvit

2009-05-21T12:34:00.000+02:00

"Cataluña produjo el año pasado más filmes que el Reino Unido (77 contra 66), al margen de coproducciones".

Tres morts

2009-05-21T09:58:00.005+02:00

Tot torna. I un tret a la nuca no es podia desaprofitar. La setmana passada, en un hort de Rubí van trobar un cadàver de dona esquarterat. Hi faltaven les cames, els braços i el cap. Es compren fàcilment que això dificulta identificar-lo. Doncs bé, lliguem una dificultat amb una altra i obtenim aquest paràgraf de La Vanguardia:

A pesar de que los Mossos d´Esquadra facilitaron ayer escasísima información sobre el suceso, un crimen de estas características supone siempre un reto para los investigadores similar al que supuso la muerte, de un disparo en la cabeza, del que fue director del Centro de Convenciones Internacional de Barcelona, Félix Martínez Touriño, en la calle Santaló de Barcelona. El asesinato de este directivo se produjo el nueve de febrero.

Després he llegit que la morta potser era una prostituta que recollia clients en una rotonda d'allà a la vora i que al cos, a part de les extremitats, li faltaven les vísceres.

El segon aprofitament de l'hoteler assassinat és el cadàver que ahir vam poder veure a la tele. Li vam poder veure el tatuatge d'una pistola que duia a la panxa i tot. Aquesta vegada la relació és més justificada.

El tiroteig recorda inevitablement l'assassinat de l'alt executiu hoteler, Fèlix Martínez Touriño, que el 9 de febrer va morir d'un tret al cap al mig de la travessera de Gràcia de Barcelona. Aquell cop l'assassí també va disparar a boca de canó a plena llum del dia i tot feia indicar que darrere del crim hi havia un sicari que hauria rebut l'encàrrec de matar l'executiu hoteler per un deute pendent relacionat amb algun dels negocis amb als quals estava vinculat Touriño. Tres mesos després de l'assassinat encara està per resoldre i els investigadors hi continuen treballant per trobar els responsables de l'assassinat.

(El Punt.)

ASSASSÍ A SOU
La mort d'ahir a Sant Joan Despí guarda semblances rellevants amb l'assassinat el passat 9 de febrer de l'executiu madrileny Félix Martínez Touriño, de 37 anys, cas conegut com el crim de Santaló perquè es va produir en aquest carrer barceloní. En tots dos casos, l'acció sembla respondre al patró d'un assassinat ordenat i executat per assassins professionals.

PASSAMUNTANYES NEGRE
En aquell cas, no obstant, no hi va haver persecució de la víctima, com sí que va ocórrer ahir. L'assassí de Martínez Touriño va esperar que la víctima sortís del seu pis i va caminar al seu darrere uns metres. Davant l'aparador de la botiga Berruezo, el sicari amb la cara coberta amb un passamuntanyes negre va treure una pistola, va acostar el canó a Martínez Touriño i va disparar. Després, caminant ràpid però sense córrer, es va desprendre del carregador de l'arma i va abandonar la pistola en uns contenidors de runa.

SENSE RESOLDRE
L'assassinat d'aquest executiu ha donat lloc a una investigació molt complexa que fa que, més de tres mesos després del crim, aquest segueixi sense haver estat resolt.

(El Periódico, totes les negretes són de l'original.)

El pollastre i la presumpció d'innocència

2009-05-20T15:54:00.001+02:00

20 de desembre de 1949

LA FONT DE LA SEXUALlTAT.- La sexualitat és una altra de les coses més clares i simples que la Humanitat s’ha complagut a enterbolir i complicar gratuïtament.

La creença mil·lenària ortodoxa és que el secret del sexe consisteix en una dolça i irresistible atracció corporal que sobre un individu determinat exerceix un individu de sexe contrari D’aquesta concepció, que no va pas errada, però que és summament estreta i superficial, se’n desprenen dues premisses: que la misteriosa atracció s’estableix només entre individus de sexe contrari, i que la font de la sexualitat es troba, per tant, fora d’aquell que en sent la set abrusadora. Cada sexe se sent atret per un altre sexe i s’hi acosta irresistiblement, per abeurar-s’hi –com el caminant en ple desert a la deu de l’oasi.

Aquesta és la concepció normal, la tradicional. Gairebé totes les religions i tots els codis s’hi fonamenten. I és per això que ni religiosament ni legalment no s’admet cap altra atracció sexual que no sigui la santa i la lícita, és a dir, la que existeix entre l’home i la dona. Com no hi ha altra manera permesa de satisfer-la que el matrimoni, canònic o civil.

Així és com queda prohibida, foragitada de l’àrea moral, religiosa i jurídica, tan restringida i monòtona, la immensa gamma de la sexualitat real. I d’aquí prové, així mateix, que l’instint sexual, ofegat i cohibit d’una manera tan implacable, s’escoli i s’esbravi contínuament, de dia i de nit, com una torrentada tèrbola i inestroncable, en tantes de formes clandestines. De les variants de la sexualitat no permesa es diu que és contra natura, anormal. Sense adonar-se que la sola cosa realment antinatural és la repressió duríssima que es fa de totes elles.

Si es vol entendre la sexualitat, cal canviar radicalment aquesta manera arcaica de considerar-la. L’instint sexual ens ve de dintre; la font de la sexualitat la portem en nosaltres mateixos, i és per això, precisament, un tan formidable motor. El desig amorós brolla de les entranyes individuals, tant si el qui l’experimenta viu enmig d’una societat organitzada com si vaga solitari pel desert o pel mar. L’amor és una gana fisiològica, una fam incontenible. Les dones no són de cap manera les causants de l’atracció que ens empeny vers elles –com ho fa creure el miratge de la sexualitat vista des del camp masculí. Són, només, els objectes amb forma corpòria més adequada per a satisfer normalment, legalment i socialment, la set primordial que resseca l’home per dintre. I els homes, vistos amb molta més de passivitat natural per les dones, vénen a ser el mateix. El matrimoni és la solució més antiga i acreditada que s’ha trobat al problema de l’endegament d’aquesta força, essencialment individual i temible. Ara bé: des del punt de mira de la naturalesa, totes les altres maneres de satisfer el desig sexual són igualment bones. I és per això que perduren i perduraran sempre, per més que les prohibeixin codis, morals i religions.

Dir que el desig arbora els homes perquè hi ha dones és tan pueril i fals com afirmar que tenim gana perquè hi ha pollastres. No: en el començament fou la gana, que és el fet brutal –l’amor che muove il Sole e l’altre stelle. I quan no hi ha pollastres, o van escassos o cars, o passen massa alts o algú s’estima més un estornell que una poularde (que és el cas dels homosexuals), o les interdiccions morals i físiques són insuperables (com entre els infants i reclusos extenuats per l’onanisme), la gana per això no s’atura pas, sinó que s’abraona sobre tot comestible, sigui el que sigui –perquè només poden semblar estranys i abominables als qui, per consuetud, rutina o obediència satisfeta, estan avesats a nodrir-se exclusivament d’una determinada faisó.

Gaziel. Meditacions en el desert. 1946-1953.

Vocabulari elemental

2009-05-18T13:11:00.004+02:00

—¡Ah! No hay nada como una buena comida en compañía inteligente. ¿Se dejaría contratar sólo para explicarme el menú que como? Véase la importancia de la cultura, es decir, del patrimonio del saber en la degustación. Desde la cultura gastronómica se paladean mejor los guisos y de la misma manera desde la cultura plástica se paladea mejor una exposición. Hay que conseguir pertenecer a esa raza blanca que conoce todo lo necesario para paladear todo lo que se pone a su disposición. Pero hay que saber que esa sensación es pasajera y que luego los negros vuelven a su color y los blancos también, incluso en mi situación mestiza. ¿Ustedes saben qué es un blanco que tiene el alma negra? Si se tiene el alma negra se es negro hasta las últimas consecuencias, sin paliativos ni coartadas. Hace algún tiempo leí un artículo en El País, un artículo de Manolo Vicent, amigo mío, siempre compro cuadros en la galería de su mujer, Mapi, en el que se preguntaba si el presidente del Gobierno, Felipe González, era blanco o negro. Era una clasificación que le había aportado Mario Conde, aquel financiero tan especulativo que luego fue acusado de especulador. Las palabras que se parecen suelen ser peligrosísimas entre sí. Por ejemplo, no es lo mismo ser un oportunista que tener sentido de la oportunidad. Pues bien, contaba Vicent que Mario Conde le había dicho: «Yo soy un negro que sabe que es negro. Mariano Rubio, entonces gobernador del Banco de España, y Carlos Solchaga, ministro de Hacienda a la sazón, se creen que son blancos, pero son negros. Felipe González es un negro como yo y tampoco se olvida nunca que es negro.» Era una reflexión muy brillante, muy inteligente pero mal asumida por el propio formulador, Mario Conde, porque llegó a creer que una mezcla de audacia y dinero podían blanquearle y conseguirle un lugar en esa oligarquía formada en las cumbres por nieves perpetuas, por las sucesivas nieves perpetuas que se apoderan de las cimas del poder. La oligarquía está llena de arqueologías que representan las sucesivas oleadas de nuevos ricos, desde la época de la tribu y la horda y sólo van quedando los que consiguen engancharse a las nieves anteriores. Mario Conde, por ejemplo, no lo consiguió. Era un negro. Como decía el articulista Vicent, sólo eres blanco de veras si tu bisabuelo se duchaba todos los días... ¿Se duchaba todos los días su bisabuelo, señor...?

—Carvalho. No. Probablemente mi bisabuelo no se duchó nunca. Viviría en una aldea gallega. Creo que era cantero, como mi abuelo paterno. En los años cuarenta aún se lavaban mediante barreños de agua extraída del pozo. No había agua corriente.

Manuel Vázquez Montalbán. El premio. 1997.

white trash
–noun Slang: Disparaging and Offensive.
1. a member of the class of poor whites, esp. in the southern U.S.
2. poor whites collectively.
Origin:
1850–55, Americanism

white trash (American very informal)
an offensive way of describing poor white people who are not educated These are the poor white trash that the middle class don't want to know about.

Etcètera.

Si tú me dices ven...

2009-05-14T10:15:00.002+02:00

Hi ha molts motius per celebrar l’aparició d’aquest llibre. Primer de tot, és una obra desinteressada, els drets d’autor que doni aniran al Casal d’Infants del Raval (segons es diu a la p. 13). En segon lloc, és una ensabonada a la Policia Nacional (segons es demostra en bona part de les seves 334 pàgines), o sigui és allò que Ferran Monegal en diria un massatge. En tercer lloc, el llibre comença amb unes paraules que cap persona sofisticada podrà resistir: «Querido lector». Només un malvat gosaria criticar aquest llibre.

(Per continuar llegint, cliqueu aquí.)

La vidència

2009-05-14T10:10:00.000+02:00

Ahir llegia això a La Vanguardia (hi afegeixo enllaços obvis):

Por sus camisas los conoceréis
Quim Monzó
Otra ocultista gerundense intentó anteayer ocupar el vacío mediático que Jazmine deja
Hace unos días, la Audiencia de Girona concluyó que Javier Cercas no injurió a la pitonisa Jazmine. La mujer pedía al escritor 725.000 euros porque se sentía reflejada en un personaje de Soldados de Salamina.Ya el juzgado había fallado a favor de Cercas, pero Jazmine presentó recurso: este que ha sido desestimado. Se pone así punto final a un litigio que ha durado años, desde que la mujer vio la posibilidad de hacer como que se identificaba con el personaje y obtener así unos dinerillos.

Una sentencia como esa supone un gran desprestigio en la carrera de cualquier pitonisa. Es inaudito que alguien que se dedica a prever el futuro haya desperdiciado tiempo y esfuerzos en un litigio que, vidente como es, sabía que perdería. Y si no lo sabía aún es peor, porque significa que de pitonisa tiene poco. Que Jazmine no es buena profesional lo corrobora otro hecho. El verano pasado anunció que se había hecho pruebas del ADN para demostrar que es hija de Salvador Dalí. Ella intuye que hubo tomate entre Dalí y su madre, cuando esta servía en Cadaqués, en casa de una familia barcelonesa de alto copete. También en eso el resultado le ha sido adverso: las pruebas dejan claro que no es hija de Dalí. No acierta ni una.

Visto el desprestigio creciente de Jazmine, otra ocultista intentó anteayer ocupar el vacío mediático que aquella deja en Girona. Se llama Carme Rabet Roquet y, en la calle Güell, tiene una tienda llamada Esotèrica l´Estrella. Por la tarde se oyó una fuerte explosión. En Emporda. info dan los detalles: "Todo apunta a que la mujer, que se dedica a la astrología y a vender productos para favorecer la suerte, estaba preparando una poción y la mezcla le estalló. De hecho, los Bombers de la Generalitat, que acudieron al lugar, señalaron que la mujer estaba manipulando pólvora. La mezcla, preparada en una cazuelita de barro, podría haber detonado a causa de un purito que fumaba. [...] Tenía heridas graves en la mano izquierda. La explosión hizo que perdiese el dedo pulgar de esa mano y le causó amputaciones parciales en dos dedos más".

¿Estaban caducados los productos de la suerte que la rodeaban cuando la pócima estalló? Con sus dotes, ¿no supo ver que la mano le reventaría? Con ese nivel de prestaciones, mal lo va a tener para arrebatar a Jazmine su lugar de honor en el podio esotérico local. Una pitonisa debe vaticinar claramente que la pócima no le va a estallar en las manos, sobre todo si fuma mientras manipula pólvora. ¿Con qué fe va uno a creer lo que le prediga?

¿Qué les pasa últimamente a las pitonisas? ¿Es un problema puramente gerundense o se da en todo el país? El gremio de esotéricos y espiritualistas debería tomar cartas en el asunto y ser más estricto a la hora de dar el carnet. Yo, el listón, lo pondría a la altura de Rappel o de su hijo catalán. Por debajo de ahí, nada.

Avui llegeixo això a El Punt:

Un vident i el seu amant s'acusen de la mort d'un client a Pineda
14/05/09 02:00 - BARCELONA - L.SAYAVERA

El santero cubà Carlos Oswaldo Bello Núñez i el pescador del Maresme Marcos Antonio Carrillo López, amb qui el vident mantenia relacions sexuals, es van acusar ahir mútuament del crim del jove de 26 anys Francisco Javier Galera, que el 2006 va ser colpejat fins a la mort amb una figura de pedra d'un lloro al centre esotèric que Bello regentava a Pineda de Mar. Un triangle amorós, rituals de bruixeria, drogues i, fins i tot, jocs sexuals sàdics s'amaguen darrere d'aquesta rocambolesca història, que ahir va arribar a judici a l'Audiència de Barcelona. La fiscalia demana 12 anys per a Carrillo i 20 per a Bello, a qui també acusa d'haver intentat matar l'altre processat colpejant-lo amb la mateixa estàtua.
La víctima va contactar amb Bello empesa per un desengany amorós i suposadament va acabar formant un triangle amorós amb els dos acusats, amb els quals convivia a la rebotiga del centre esotèric Chango de Pineda. Segons manté la fiscalia, el crim es va produir el 15 de maig del 2006 a la matinada, quan els dos acusats i la víctima eren al local. Bello i Carrillo suposadament van arreplegar una figura d'un lloro –d'uns 30 centímetres d'alt i uns 15 quilos de pes– i van començar a colpejar Galera al cap fins que li van causar la mort. Van deixar la víctima, amb el cap embolicat en una bossa, dins del local, i no va ser trobada fins al cap de cinc dies. Segons l'acusació, l'endemà Bello i Carrillo van tornar al local i allà el vident va intentar matar l'altre processat colpejant-lo al cap amb el lloro en qüestió.
El pescador no només va mantenir durant la seva declaració que el vident va intentar matar-lo, sinó que va assegurar que el va enredar amb les seves arts de bruixeria fins a tenir-los sotmesos a ell, la seva família i la víctima. De fet, va afirmar que Bello el va violar un total de 22 vegades. El vident, per contra, va mantenir que era la família del pescador qui el tenia subjugat i que la mare de Carrillo fins i tot l'assetjava sexualment i l'obligava a practicar jocs sexuals sàdics. El vident va explicar que Carrillo era un gelós compulsiu i que estava obsessionat amb l'espiritisme. Segons la seva versió, el pescador va matar Galera perquè estava gelós i perquè tenia por que delatés la seva família destapant el negoci de tràfic de drogues amb el qual completava els ingressos procedents de la pesca. Bello va assegurar també que, després de matar la víctima, Carrillo va intentar obligar-lo a suïcidar-se deixant una gravació en què s'autoinculpava del crim.
El judici es reprendrà al juny, amb la declaració dels testimonis.

Però tot això ja fa segles que ho havia resumit un gran intel·lectual del país.

La devoradora de hombres

2009-05-13T20:32:00.003+02:00

Si me viese forzado a condensar, en un epíteto de sabor homérico, la fisonomía para mí característica de la Cataluña actual, escogería éste: Cataluña, la devoradora de hombres. Porque quizás en ninguna otra parte del mundo encontraríamos, dentro de unos límites geográficos tan reducidos, una tan lamentable imposibilidad de colaboración y convivencia de unos hombres con otros, un tan irreductible instinto colectivo de destrucción de prestigios individuales.

He aquí un ejemplo típico, un caso que hemos presenciado los catalanes que hace unos quince años comenzamos a prestar atención a los sucesos de nuestra vida pública. Cuatro hombres jóvenes, admirablemente dotados, descollaban entonces entre las nuevas generaciones. Eran los jefes naturales del catalanismo intelectual y activo, recién salido de las aulas: uno, en el orden de la arqueología histórica; otro, como mariscal nato de los boy-scouts literarios; el tercero, príncipe indiscutible de la renovada poesía y de todos sus cenáculos barceloneses; el cuarto, el temperamento político más considerable que ha producido la Cataluña moderna. Estos hombres se llamaban, respectivamente, José Pijoan, Eugenio d’Ors, José Carner y Francisco Cambó. En cualquier otro pueblo, lo probable, lo seguro, habría sido que hoy esos hombres, al cabo de quince años de labor magistral, estuvieran apenas llegando a la madurez de su esfuerzo, y que les faltara todavía gozar de otros tantos de prestigio definitivo, de consagración. ¿Qué ha sido de ellos en Cataluña? Todos han desaparecido.

Pijoan, el verdadero creador del Institut d’Estudis Catalans, hace ya largos años que se fue para siempre; es una formidable energía racial perdida muy lejos de su patria, en las tierras del Canadá. Muchos jóvenes de hoy le desconocen ya por completo. Eugenio d'Ors llegó a ejercer aquí una dictadura inverosímil. Le llamaban genio a cada paso, le comparaban a Platón. Entonces éramos sólo tres o.cuatro los que nos horrorizábamos en secreto ante tamaños excesos. Luego, al cabo de unos años, fuimos los mismos tres o cuatro los únicos que se mantuvieron apartados, mientras se lapidaba con ensañamiento al ex Platón catalán. Hoy colabora en los periódicos más hostiles al catalanismo: otro valor insustituible—no genial, ni divino, sin duda, pero insustituible,—perdido para siempre. José Carner es el poeta barcelonés por excelencia. Su figura entre nosotros, una vez pasadas sus intemperancias juveniles, en plena madurez, habría sido un regulador, una balanza del mercado poético. Pero la Barcelona que da tantas becas y prebendas a propios y extraños, no ha tenido un refugio para su gran poeta. Y éste, que se pasó la juventud, como una cigarra catalanista, abominando del poder central, ha tenido que marcharse de Barcelona y recuerir a ese poder odioso, para que le confíe el encargo de izar y arriar una bandera española, todos los domingos y días festivos, en el asta modesta de un consulado remoto. El caso de Cambó es tan reciente, que no exige recordatorio alguno. En resumen: esos cuatro hombres, que fueron los primeros y más legítimos prestigios de su generación, cada cual en su esfera, han tenido que abandonar la obra que emprendieron. ¿Para quién es, principalmente, la pérdida?

Examinados separadamente, cada uno de estos casos suele tener entre nosotros una explicación superficial. Cuando habláis de alguno de esos hombres puestos fuera de combate, os dicen: «Pero, ¿no le conocía usted? ¡Era insoportable! ¡Era imposible tratar con él!» Mas yo digo, abarcándolos a todos, en conjunto: ¿no es extraño que todas las primeras figuras de nuestra generación hayan resultado, precisamente, insoportables? ¿No os escama este hecho? ¿No os pone en guardia, no ya contra esos hombres rara y unánimemente insoportables, sino contra el ambiente que los reputó de tales? ¿Dónde radica la verdadera insoportabilidad: arriba o abajo? En una palabra: lo insoportable qué es en Cataluña, ¿el soportado o el soporte?

Si ensanchamos el campo de nuestra observación, éste raro fenómeno se amplía e ilumina. En esos mismos quince años fugaces, que han bastado para descartar a los cuatro prestigios más sólidos de nuestra generación intelectual y política, ¡cuántas cosas, cuántos otros nombres, un día famosos, triunfaron pasajeramente y se hundieron! En nuestra. Cataluña tan pequeña, que parecería obligada a guardar como oro en paño toda superioridad que se revele en su seno, hay por el contrario un terrible malestar, una desazón iconoclasta, como si todos no' cupiéramos en la estrechez de nuestra propia tierra. En ningún sitio del mundo es tan fácil como aquí encumbrarse fuera de toda medida; pero tampoco en parte alguna es tan seguro caer prematuramente, fuera de toda razón. Poetas, novelistas, dramaturgos, políticos, cuantos necesariamente deben apoyarse en el favor de las masas, han constatado el inflexible rigor de esta ley. Los hombres, las personalidades, entre nosotros se desgastan con una rapidez aterradora. La evolución normal de una carrera brillante –lucha, triunfo, consagración–, aquí queda reducida casi siempre a sus dos primeras fases, y aún trastocadas: lo primero es el triunfo, un triunfo absurdo, prematuro, súbito, muchas veces sin explicación ni justificación satisfactorias, ya que un librito, un éxito, un gesto, una frase bastan para arrancarlo alborotadamente; y luego comienza en seguida la lucha, una lucha sorda, constante, agotadora, para mantenerse en el lugar conquistado, contra una avalancha de fuerzas demoledoras, enemigas irreconciliables de toda superioridad. Pronto llega el inevitable derrumbamiento, y después el olvido. La consagración no es de esta tierra. En Cataluña no se consagra a nadie jamás. Así como en tiempos antiguos se decía: ¡ay de los vencidos!, aquí, por el contrario, nuestro lema práctico es: ¡ay de los vencedores! Hombre vencedor, hombre al agua.

Diríase que en las entrañas de Cataluña actúa un genio maléfico, una bárbara ley de selección negativa, que escoge a los mejores, no para coronarlos, sino para hundirlos. ¿Quién se acuerda ya de los novelistas, los poetas, los artistas, los políticos, los dramaturgos de hace tan sólo veinte, quince, diez, cinco años? Constantemente vivimos al día, entusiasmados pasajeramente con todas las novedades de hoy, sin , trabazón ni cariño por lo de ayer y con el secreto instinto de olvidarlo todo mañana, para recomenzar de nuevo. ¿Por qué Narciso Oller, Víctor Català, Ignacio Iglesias, Rusiñol (para hablar sólo de una minoría que conoció el gran éxito) enmudecieron tan pronto? ¿Por qué Jaime Carner, Corominas, Hurtado, Alomar, hombres todavía fuertes y de primer orden, se volvieron tan bruscamente a sus casas y se encerraron con doble llave en ellas? ¿Cómo es posible que Pijoan, y Xenius, y José Carner, y Cambó, ya sean valores agotados, perdidos?

¿Qué va a pasar, si la inexorable ley continúa, con los que hoy han acudido animosamente, llenos de buena fe y entusiasmo, a cubrir los puestos abandonados por los viejos malgré eux, los arrinconados, los tránsfugas, los hastiados y los vencidos? Este derroche de energías es abominable. Diríase que cada generación nuestra necesita, para vivir, apoderarse egoísta y exclusivamente de toda la estrechez de nuestra tierra, expulsando con violencia a las generaciones, todavía vivientes y útiles, que la precedieron. La convivencia, la colaboración armónica, son prácticamente imposibles. Todas las personalidades acusadas y fuertes sucumben a destiempo, en plena madurez; renuncian o se les echa. Yo sólo recuerdo, en este momento, tres figuras catalanas de nuestro tiempo, que hayan logrado mantenerse hasta el final. Fueron el doctor Robert, Maragall y Prat de la Riba; pero quizás se conservaron así porque los tres murieron prematuramente. Si sus vidas hubiesen alcanzado el desarrollo normal, ¿qué habría sido de ellos? Es probable que se les hubiese aplicado nuestra espantosa ley: esa ley que, para serlo más rotundamente, incluso tiene, en la venerable y venerada figura de Ángel Guimerá, una excepción gloriosa. Nuestras calles y casas, nuestras amistades, nuestros centros culturales, academias y ateneos, están llenos de despojos de esa implacable selección negativa: ruinas de valores humanos que en todas partes se habrían aprovechado amorosamente, utilizándoles hasta su última gota de jugo, pero que aquí, donde tanta falta nos hacen a causa de nuestra pequenez, derrochamos y tiramos pródigamente, como si fuésemos la más rica, grande e inagotable cantera del mundo. A cada momento nos cruzamos con hombres todavía fuertes y jóvenes, que son como cadáveres de glorias efímeras. No sé lo que Cataluña sería si lograse, como se hace en todos los pueblos, incluso en Castilla, respetar, ahorrar y hacer rendir el máximo tributo colectivo a sus capacidades. Pero me parece que está condenada a pesar muy poco en la balanza del mundo, mientras siga devorando tan rápida e implacablemente a sus hijos.

Gaziel. "La devoradora de hombres". La Vanguardia (20.06.1923).

La prensa en catalán

2009-05-12T15:30:00.002+02:00

Desde hace unos cuatro años, el número de libros y revistas que entre nosotros se publican en lengua catalana, ha aumentado considerablemente, en cantidad y calidad. El hervor sentimental de Cataluña, adaptándose a las circunstancias, diríase que ha cambiado de orientación y santo y seña. Ahora mismo se anuncian dos nuevos periódicos en nuestra lengua vernácula: uno semanal y otro diario. Es este un momento propicio para referirnos a la Prensa en catalán y hacer notar una de sus más raras singularidades.

Hace ya unos cinco lustros que se produjo en Cataluña, más exactamente en Barcelona, un movimiento de seria preocupación por la cultura en sus varios aspectos. Se crearon instituciones considerables, se invirtieron grandes sumas en altos estudios y, en muy poco tiempo, el espíritu de Cataluña pudo salir por el mundo y frecuentar dignamente las academias de autoridad universal. Se emprendieron o proyectaron vastas obras públicas, carreteras, ferrocarriles, desecación de pantanos y marismas, campañas higénico-sanitarias, concursos agrícolas, etc. Se levantaron bibliotecas, se organizaron editoriales. Surgieron fundaciones gloriosas. No han faltado mecenas para subvencionar ediciones de lujo, costosísimas, de manuscritos raros y de obras modernas exquisitas, sólo útiles a la fina flor de los especialistas. Ahora mismo –si no estoy equivocado– se están realizando en Cataluña nada menos que tres traducciones de la Biblia, todas a la vez y en excesiva competencia; de una de ellas, la de Montserrat, acabo de recibir el segundo tomo, que me ha sido graciosamente enviado por sus autores, los benedictinos del famoso monasterio. De suerte que se pensó en grandes cosas, se han llevado a cabo algunas y no escasearon medios para ninguna. Y sin embargo, hasta ahora nadie se ha ocupado de algo elemental, más indispensable y básico, en nuestros tiempos, que cualquier otro elemento de cultura, por extraordinario que sea, como el agua y el pan lo son, en el orden de la alimentación corporal, con respecto a todos los faisanes y pomards de las mesas selectas: quiero decir un diario que pueda ser leído por todos los catalanes.

La prensa en catalán, además de ser escasa, hasta ahora ha sido siempre una prensa partidista. Sus exponentes, órganos de determinadas agrupaciones políticas, fueron ante todo portavoces de la doctrina y de los intereses de un partido. Considerados como tales, están muy bien, son necesarios e incluso alguno puede ser excelente. Así como, según el refrán, cada maestrito tiene su librito, también es cierto que a cada partidito le conviene tener su periodiquito. Esto se ve aquí y en todo el mundo civilizado. Ahora: lo que todavía no se ha visto en ninguna parte, ni por lo tanto es fácil que se vea aquí, es que un órgano partidista, hecho por y para correligionarios políticos, llegue a ser el diario de toda una comunidad, de la inmensa y heterogénea masa de que se componen una gran ciudad, una comarca, una región o un pueblo.

Hay periódicos proyectores y periódicos espejos. Los primeros, concentrados y entusiastas, abarcan muy poco, tienen escasa anchura lumínica, como los rayos de un reflector, pero se proyectan con fuerza hacia el futuro, con el ambicioso y noble anhelo de escrutar sus tinieblas y descubrir lo que se esconde en ellas. A esta clase pertenecen todos los periódicos de partido, de combate, con sus inevitables luces fantásticas, proyectores de quimeras y alucinaciones, naturalmente deformadores de la realidad, a veces, muy raras veces, heraldos del futuro, y siempre convenientes tan sólo para los sectarios o los ya convencidos. Los otros periódicos, los que parecen espejos, tienen una amplitud diluida, como de lago encalmado, y se limitan a reflejar con exactitud y amenidad todo lo inmediato, pasajero y circundante, sin pretender arrastrar a la sociedad hacia ninguna parte, sino siendo más bien utilizados por ella, copiándole con fidelidad su complicada imagen viva, actual, y dejando buenamente que venga lo futuro, para reflejarlo también a su hora. Estos son los periódicos mal llamados independientes, pues aunque en realidad no dependan de ningún partido político determinado, dependen de la sociedad en masa, de su enorme número de lectores, de los cuales son expresión indirecta y denominador común. Son, en fin, los grandes periódicos, los que alcanzan los mayores tirajes. Y de esta clase no ha habido nunca ni hay todavía ninguno en catalán.

Para que exista, se necesitaría uno capaz de vivir por completo desligado de todo partido. Los órganos de partido se parecerán siempre a los microscopios: dan de la vida pública y de todo el acontecer en general una imagen que recuerda demasiado la de los infusorios que pululan en una gota de agua. En esta concentración y auto-obsesión está precisamente su fuerza partidista, pero también su debilidad ante la inmensa masa neutral. Esta necesita y exige, al revés, una visión del mundo más bien telescópica. Las grandes masas y las cosas de bulto son las únicas que le interesan. Y al propio tiempo quiere una manga muy ancha y una gran independencia en política: precisamente en lo que los órganos partidistas no tienen más remedio que abrocharse estrechamente el puño y hablar al dictado.

Un gran diario en catalán debería no tener la obligación de incensar sistemáticamente a unos y menospreciar a otros, dividiendo la humanidad en elegidos y réprobos; debería poder decir con toda franqueza que el leader tal se ha equivocado lastimosamente, siempre que la opinión pública crea que se equivocó; debería poder escribir, entre otras cosas, que la burguesía catalana actual prefiere francamente las obras de los hermanos Quintero, de Benavente y hasta las de Muñoz Seca, a las de Ignacio Iglesias y Pous y Pagés, lo cual quizás serviría para averiguar la causa de este extraño fenómeno y corregirlo en lo posible; y que ese señor, a quien ahora la prensa en catalán sólo puede nombrar tratándolo de «nuestro ilustre amigo», acababa de hacer tal otra muy mal. Debería ser veraz, discreto, comprensivo, ameno y abierto a todo el mundo. Debería asentarse sobre la base de una información espléndida y muy poca doctrina política con exclusión de toda la partidista. Debería interesar a Cataluña entera, a la intelectualidad del resto de España, y a ser posible a los colegas extranjeros, por la abundancia y perfección de sus servicios profesionales. Debería, sobre todo, no estar inspirado por ningún catalanismo, pero sí henchido de catalanidad.

Mientras no cambien radical y totalmente las circunstancias, el primer periódico de Cataluña y hasta el segundo, seguirán siendo periódicos escritos en castellano. Pero me parece que un buen diario en catalán, no partidista, sino para todos, sin distinción de credos y aspiraciones políticas, es ya posible. Lo raro, para el observador imparcial, es que los mecenas y demás protectores de la cultura, que soñaron desinteresadamente tantas cosas y han realizado varias, no hayan caído en ésta, que es rudimentaria y tendría un máximo valor de plenitud. El día que un diario escrito en catalán pueda librarse de ser exclusivamente partidista, y el día que incluso puedan combatirse en catalán los errores del catalanismo, nuestros transitorios partidos políticos quizás se hallarían en una situación embarazada, pero lo único importante, lo permanente, que es la lengua, alma de la catalanidad, habría sin duda recobrado una nueva zona de su legítimo imperio.

Gaziel. "La prensa en catalán". La Vanguardia (01.07.1927).

De la impossibilitat de deixar el tabac

2009-05-08T16:32:00.001+02:00

Descartant l'indigent que cada tarda s'escarxofa en una butaca de la secció de còmics i fa la migdiada sense roncar, la biblioteca municipal moderna té dues menes d'usuaris estàtics: els que van amb portàtil i els que van sense. Els de portàtil els deixaré estar. Com que jo encara vaig sense maquinària, m'assec entre els sense-portàtil. ¿Què fan? Estudien. En aquella taula de mascles ~~de mascles~~ atlètics hi seuen els que preparen les oposicions a bombers. La taula de les noies mal tenyides estudien uns llibrots de dret (¿graduat social?). Trobo un lloc en una taula ocupada per carpetes i motxilles. Servidor no estudia, senyor guàrdia de seguretat, no cal que em miri amb aquesta cara. Si guixo aquests papers impecablement impresos i omplo els marges d'uns símbols sospitosos, és cosa meva i prou. No atempto contra la propietat pública, no estornudo i escampo virus porcs. Vaig dutxat i afaitat, cosa que de vostè no es podria dir. Callo i treballo, no molesto a ningú. Potser és per això que el guàrdia de seguretat no em perd mai de vista.

Al cap de mitja hora tornen les altres persones que tenien la taula ocupada. Havien sortit a fumar i a xerrar i tornen tot animats. Són dues noies i un noi, vint i tants anys. S'asseuen i al cap d'una estona comencen a callar i tot. Han escampat llibres i papers per la taula, que procuro no mirar perquè em conec. Sento que el noi, que seu al meu davant, parla amb gravetat. Intento no escoltar, però és obvi que ha dit còlic nefrític. Ni cas, jo a la meva. La noia que seu al meu costat li diu paraules compassives. Res, tu no escoltis. Després el noi diu: Si em trec les oposicions... No completa la frase i per fi callen del tot. Gràcies a Déu.

Treballem que és un gust. El guardia de seguretat va fent voltes per tenir-me controlat. Tot va com una seda. De cop, la noia que seu al costat del noi s'inclina cap a ell i li pregunta alguna cosa. Però jo he arribat a un nivell de concentració extrem, qualsevol mestre de meditació transcental me l'envejaria. Res del món exterior m'afecta. Estic amb pau amb mi mateix i amb el cosmos. Si no em poso a levitar allà mateix és perquè el guàrdia de seguretat em faria baixar a terra amb un cop de porra. I perquè un so acaba de pertorbar la meva pau interior. He sentit una veu masculina que ha dit sistema d'equacions. Miro el noi de davant. Era ell, que ara omple de gargots la pàgina d'una llibreta. Sento que diu: per substitució. I sí, després d'equivocar-se i de fer una creu sobre el que ha escrit, per fi se'n surt i resol per substitució un sistema d'equacions senzillet (com els que a mi em van ensenyar quan tenia dotze o tretze anys). Ensenya la seva obra a la noia del seu costat i li repeteix pas a pas el que ha aconseguit fer només amb dos intents. Se la veu poc convençuda.

Ja l'hem fotut. Ja he mirat els papers que tenen sobre la taula. El noi n'aparta un i a sota hi ha un manual d'oposicions per mossos d'esquadra.

El pes de la culpabilitat gairebé m'esclafa contra el terra quan pregunto:

–¿Teniu un cigarro?

No cal embrutar les pàgines

2009-05-07T11:55:00.000+02:00

Em diuen: "Quan escric, les subordinades són el meu mal de cap més terrible, després de la puntuació." Cormac McCarthy hauria pogut dir el mateix. De fet, ho va dir.

Només a un escriptor català li he sentit dir alguna cosa semblant. Potser és que no en conec prou. O que en conec massa.

La frase de dalt, per cert, és d'una estudiant d'enginyeria.

Mama, Ciccio mi toca

2009-05-06T07:56:00.000+02:00

Fa uns quants anys la cosa anava així.

I ara estem així (via Guerra eterna, via Rinze).

Si hi hagués algú que no entén absolutament res, que segueixi l'enllaç de Guerra eterna d'abans. Si encara no ho acaba de veure clar, que vagi a Safareig.

La millor amiga de l'home

2009-05-05T12:00:00.004+02:00

El veia molts matins que passejava una gossa petita, raça no t'hi fixis, de pèl negrós, brut. Ell i gossa anaven molt deixats. Durant tot l'hivern, cada migdia han sortit una estona al sol.

Viuen amb dues dones que no surten quasi mai. Una és la mare d'ell, que deu tenir noranta anys o poc se'n falta, i és la titular del lloguer. Un lloguer baix, que és l'únic que es poden pagar. Quan la mare es mori, els faran fora o els apujaran el lloguer, i amb la pensió d'ell no pot pagar un lloguer més alt. L'home fa temps que no les té totes, però què hi pot fer. De moment, la mare aguanta. Amb l'altra dona hi està casat des de fa potser quaranta anys. No tenen fills.

Fa una mica més d'un mes el van operar. Càncer de colon. La dona ha començat a sortir de casa, a comprar i a passejar la gossa. De tant en tant també el veig a ell. Està força més prim. S'asseu en un banc i deixa fer a la gossa. La gossa s'aparta tres o quatre metres, es gira, veu que ell no la segueix i torna.

M'he trobat la dona en una botiga. Parlava d'ell amb la dependenta. Ha dit:

–Y si se muere Luis, ¿qué hará la perra sin él?

A les seves pantalles

2009-05-04T08:59:00.002+02:00

L'article que El País no va voler publicar la setmana passada a Enric González es titulava "Rodeados" (com ja vaig dir). Avui el deixen tornar a escriure, i no ha dedicat la columna a parlar de la primavera sinó al dret que tenim a rebre notícies i no meres opinions.

Visto lo que ha dado de sí en los últimos 10.000 años, el humano debería tener una opinión bastante matizada sobre sí mismo: somos capaces de lo mejor y de lo peor. En general, hacemos lo peor y soñamos lo mejor. La Constitución Española, por ejemplo, establece el derecho a la salud, la educación, el empleo o la vivienda. Luego la realidad es la que ustedes conocen. Otro ejemplo de nuestra intensa vida onírica es el artículo 19 de la Declaración Universal de los Derechos Humanos: "Todo individuo tiene derecho a la libertad de opinión y de expresión; este derecho incluye el de no ser molestado a causa de sus opiniones, el de investigar y recibir informaciones y opiniones, y el de difundirlas, sin limitación de fronteras, por cualquier medio de expresión". Ya ven.

(Aquí hi ha continuació.)

¡Hòstia, carinyo, no siguis cavernícola i posa't calçotets!

2009-05-02T17:48:00.002+02:00

«No saber a què es dedica un prehistoriador, expressar-se amb renecs i refranys escatològics, vestir-se sense roba interior o fer manetes per sota la taula són comportaments que en el nostre entorn no només són tolerats sinó que són compartits per gran part de la societat», diu el jutge del cas.

El liberalisme és pecat

2009-05-01T18:01:00.002+02:00

El 28 d'abril, Enric González, columnista d'El País, responia a aquesta pregunta:

¿Cuántas veces le han llamado la atención por la acidez y la sinceridad brutal de sus diagnósticos sobre el declive de la prensa escrita? A veces, pienso que tiene arrebatos suicidas y que un día de estos condenarán al olvido la sonrisa triste que provocan sus columnas...

Intuyo que ocasionalmente hago sufrir al director, pero el hombre sabe sufrir en silencio: nunca, nunca me ha dicho nada, y se lo agradezco profundamente. También habrá algún cabreo más arriba, en la empresa, pero tengo la obligación (si no viene en los manuales, debería venir) de que eso me resulte del todo indiferente. Carezco de arrebatos suicidas. Si un dia no puedo hacer lo que hago ahora, haré otra cosa.

Dos dies després, o sigui ahir, el director –silenciosament i no consta si amb dolor o sense– li tombava l'article "Rodeados" (via espadada). De moment, diu que no l'han fet fora del diari. Dilluns hauria de tornar a sortir a "Pantallas". A veure.

El seny

2009-05-01T13:20:00.001+02:00

By no means was everyone concerned. In some places, in fact, people seemed perplexed — even mocking — at the thought that anyone would change their behavior given the relatively small number of confirmed cases in the United States and an illness that has, so far, caused only one fatality in this country.

(Ahir al NYT.)

Mentrestant, La Vanguardia té penjada una d'aquelles enquestes que van cap a la mena de periodisme que practiquen els noticiaris de Tele 5:

¿Teme la posibilidad de contagiarse por el virus de la gripe porcina?

Es pot respondre que sí, que no o que no ho saps. És obvi que hi falta una resposta: "No, em fa més por la possibilitat que, si continuo llegint diaris, em tornaré tan idiota com els que els escriuren".

Home, per fi

2009-04-28T15:52:00.002+02:00

Llegeixo El silenci, primera novel·la de Gaspar Hernàndez, premi Josep Pla. La decepció literària i moral és majúscula.

(Paraula de Dedéu)

Porcs

2009-04-27T23:31:00.001+02:00

Del mismo equipo que nos trajo las vacas asesinas, los corderos asesinos y los pollos asesinos, llegan ahora los cerdos asesinos. El ser humano es el único animal que siempre tiene otro animal a quien cargar las culpas. [...]

La aplastante evidencia numérica no disuadirá a los artífices de teorías de la conspiración, encaminadas a asignar a unas docenas de personas –en laboratorios subterráneos– los crímenes que solo cabe atribuir a siete mil millones de ellas.

(Matías Vallés, "La peste final, de nuevo".)

32 euros

2009-04-23T19:39:00.002+02:00

Encomana el català, malparit

2009-04-13T15:44:00.003+02:00

Cada quinze dies Sánchez Piñol publica un article al suplement Cultura de l'Avui. M'havia passat per alt l'últim, "Visca la bolonyesa". Per edat, S-P devia començar a anar a la universitat tres anys abans que jo i hi devia trobar un ambient molt semblant. No. Un moment. L'ambient era exactament el mateix, perquè acabo d'adonar-me que el bar de la seva facultat era també el bar de la meva. Aclareixo que es tractava d'un bar enorme, amb capacitat per abeurar els alumnes de més de dues i de quatre facultats. Pel bé de tothom, l'han tirat a terra. En fi, SP escriu:

Quan jo anava a la uni sempre hi havia una mani o una altra, per salvar les foques de Groenlàndia o perquè pujaven els preus del bar. El meu problema és que quan veig algú que es cola al metro l’enviaria a Sing Sing, però quan veig un segurata que l’ataca els hi enviaria tots dos, així que en lloc demanifestar-me, o anar-me’n a casa, em quedava al bar.

Perfectament comprensible. Menys la part de Sing Sing. Se m'acudeixen altres penes, que la meva natural discreció m'impedeix declarar en públic. Però no entrarem en aquest terreny ~~deliciós~~ espinós. La vergonya, com sol passar, s'amaga en un parèntesi, que conté la confessió següent:

escrivia en castellà pel simple motiu que al diccionari hi ha més insults

¡Irrellevant!, que diuen als judicis de les pel·lícules. Encara que SP hagués comptat els insults que conté un diccionari castellà i un de català (òbviament fer servir un diccionari català de tres-centes pàgines i un de castellà de tres mil no val), si en el català n'hi haguessin sortit menys, això l'únic que indicaria és que els redactors de diccionaris catalans són més timorats (que rima amb escagarrinats). Aquest és un defecte que, per desgràcia, comparteixen els redactors d'altres llibres. Ni recordo l'última vegada que vaig llegir en una novel·la catalana un insult tan genuï i compacte com malparit. ¿És que els novel·listes catalans pensen que ja no hi ha malparits? Jo crec que ni s'ho plantegen. Amb escasses excepcions, els novel·listes del país estan afectats d'una educació de monja ursulina. Se'ls veu que mai han insultat ningú amb ganes. Ni tan sols en absència de la persona insultada es deixen anar. Si el meu diagnòstic és correcte (i Déu sap que espero estar equivocat), no sé pas com s'ho fan per anar pel món.

Posaré un exemple, real com l'escalfament global mateix. Truco a en M., a qui he encomanat una feina. Per fer-la, necessita el permís de l'A., que l'hi hauria hagut de donar de manera automàtica. De la nostra conversa, només quatre línies són rellevants per aquest post:

M.: L'A. diu que no.

Jo: ¿Per què diu que no?

M.: Perquè és un malparit.

Jo: Molt bé. ¿I ara què fem?

Observem que en M., amb el seu insult, ha caracteritzat l'A. amb concisió i exactitud. No és pas un insult qualsevol. Per exemple, podria haver dit que l'A. és un burro, segur que pensa que ho és, però no ho ha dit perquè la conducta de l'A. que ens afecta no és deguda, almenys directament, a la seva burrície sinó a la seva intenció de putejar-nos, i per això escau dir d'ell que és un malparit (o un fill de puta, o altres possibilitats que recomano que apunteu en una llibreta per anar practicant), i en canvi seria desviar-nos de la qüestió dir que l'A. és un burro o un imbècil o una mala bèstia que no li arriba la sang al cervell (aneu apuntant aquests també). Si no disposéssim d'un insult aparentment tan general i indeterminat com malparit (o... bé, completeu vosaltres mateixos el parèntesi), la conversa s'hauria allargat molt abans de passar a ocupar-nos del que realment ens interessava.

Al gra. Ni SP ni un servidor hem comptat els insults de cap diccionari, però com a parlants d'aquesta llengua el nostre deure és insultar en català, diguin el que diguin els diccionaris. Com ordena l'anunci, "la primera paraula en català"; llàstima que no expliciti que la primera paraula no necessàriament ha de ser bon dia o sisplau sinó que de vegades serà oportú començar per un malparit o, en la seva variant desplegada, mecàgon la mare que et va parir (que, per cert, és una excel·lent manera de familiaritzar el nouparlant amb la subordinació i les elisions vocàliques).

Urbanisme

2009-04-11T15:49:00.002+02:00

HOUSE: Ets idiota.

CAMERON: Ho dius pels cabells [se'ls ha tenyit de ros],

pel lloc on treballo [Urgències] o per tot plegat?

HOUSE: Amb aquests cabells sembles una puta.

M'agraden.

(Dr. House episodi 2, temporada 4.)

L'habitatge estava ocupat ara per Antoni Pujolar Pont, [...] que el mes de febrer passat va presentar una sol·licitud davant de l'Ajuntament de Calonge per convertir la casa en un bordell regularitzat. L'Ajuntament, però, li va denegar la llicència de prostíbul, perquè l'informe tècnic va resoldre que l'activitat de prostitució, si bé admesa al municipi, no era compatible amb el planejament urbanístic del sector on està situat l'immoble.

Ho he tret d'aquí. Una (altra) frase important de l'article és aquesta: "De fet, els papers demostren que el negoci era poc rendible tenint en compte que en tota una setmana una de els noies només va guanyar 130 euros." També val la pena llegir això, fins al final.

Als nostres legisladors

2009-04-07T20:19:00.004+02:00

En van dues en menys d'una setmana.

La primera. Divendres vaig comprar un llibre gruixut, d'un cert preu, que anava precintat amb allò que tècnicament és coneix per un plàstic de merda. Com que sóc burro, no vaig treure el plàstic a dins de la llibreria. Passen unes hores d'intensa activitat que no cal detallar. Arribo casa, m'assec, desembolico el llibre, l'obro pel mig i el miracle és instantani: la primera pàgina que miro és la 2225, l'alterior és la 2124. Caram, caram, m'han fotut cent pàgines. I sort que he obert el llibre per aquí, ara que encara tinc el rebut.

La segona. Avui m'arriba una novel·la de més de cinc-centes pàgines. Vaig a buscar-la a la llibreria. Només ha tardat deu dies. L'última vegada que vaig encomanar un llibre en aquesta llibreria em va arribar al cap de dos mesos, però era prim i de poesia, fets que sense dubte hi van influir. La penúltima vegada... No, la penúltima vegada es van negar a encarregar-lo perquè ens ha d'arribar, és novetat i ens ha d'arribar la setmana que ve com a molt tard. Al cap d'un mes em vaig cansar d'esperar i el vaig comprar en un altre lloc. L'antepenúltima vegada, igual que la penúltima. Però sóc atrevit, sí senyor, i he persistit. La meva fe ha sigut recompensada, ja ho veieu: en deu dies, m'arriba el llibre, em truquen a casa per anunciar-me la bona nova, corro a la llibreria ple d'exultació. El llibre feliçment arribat ja he dit que és una novel·la de més de cinc-centes pàgines. Seria un llibre gruixut si no fos que l'edició és de butxaca, en dos volums. Com és natural, només m'han portat el primer. La dependenta m'ha fet notar que si volia el segon ho hauria hagut d'especificar. Culpa meva, esclar que sí. No hi ha ningú al planeta que quan va a la sabateria no precisi, per exemple: "Vull una sabata pel peu dret", o "Vull una sabata pel peu esquerre". Jo acostumo a demanar:

–Vull dues sabates com aquesta de l'aparador, però una pel peu dret i l'altra pel peu esquerre. Del número 43, sisplau.

Llavors em miren amb una suspicàcia evident i em diuen:

–¿Totes dues del mateix número?

–Sí.

Doncs amb els llibres, igual.

* * *

Perdó, que no s'entén el títol. Vull donar gràcies als nostres legisladors per l'estricte control que mantenen sobre les armes de foc en aquest racó de món. No afluixin, senyors legisladors. Per més pressions que rebin, no afluixin. Entenguin el perill que seria per la cohesió social, comercial i literària del país si alguns energúmens poguessin accedir a una arma de foc quasi amb la mateixa facilitat que et pots fer o comprar un clauer. No ho vull ni imaginar.

El sabó

2009-04-07T13:34:00.000+02:00

(Via Guerra Eterna.)

Hips don't lie

2009-04-06T17:23:00.006+02:00

Anem als fets. La segona pàgina del diari els resumeix a la seva manera. Els explicaré en ordre cronològic. Un matí, a primera hora, un periodista de la Cadena Ser fa el cafè amb el president Montilla al Palau de la Generalitat. El periodista ha escrit un llibre. Vull dir, una novel·la, però ja se sap que les dues paraules pràcticament són sinònimes.

(Per continuar llegint aquest apunt, cliqueu aquí.)

No es descarrega sol

2009-03-28T11:49:00.003+01:00

La senyoreta Ekeberg (què passa, ja que m'invento un pseudònim, val més que es noti) m'envia aquest Criticism of Criticism of Criticism, que potser divertirà els de La crítica de la crítica. Pot servir-los d'acompanyament a l'article de Sergi Pàmies que elogien. S'han descuidat l'enllaç, aquí el teniu. Posats a fer, i com que tinc molta altra feina, ja us copio l'article sencer i vosaltres mateixos.

Deshonestos
Sergi Pàmies
Las estrategias de los críticos para no mojarse se han sofisticado
La desaparición del suplemento literario de algunos periódicos anglosajones vuelve a plantear la vigencia de la crítica. La comunidad lectora suele recurrir a estos instrumentos de información y opinión con ciertas reservas, y lo que en principio debería ser referencia orientativa a veces se queda en insulsa guarnición. Pero, aunque no lo parezca, la crítica bien entendida puede convertirse en una experiencia doblemente satisfactoria porque, a diferencia de lo que ocurre con las novelas, puedes disfrutarlas tanto si te gustan (cuando los críticos-lectores honestos te aportan elementos de reflexión, información y puntos de vista) como si las detestas. En los últimos años, se ha extendido un tipo de crítica que tiende a disfrazarse de reseña ambigua, y que, con mayor o menor descaro, dedica buena parte de su metraje a contarnos el argumento del libro. Luego le añaden dos o tres referencias al autor, unas pinceladas de cemento sobre influencias confesas y poquísima - o nula-argumentación opinativa de cosecha propia.

En estos casos, cuanto más consagrado es el autor, más difícil resulta adivinar si el libro le ha gustado o no al crítico. Las estrategias para no mojarse se han sofisticado. Cada vez hay menos diferencia entre la literatura promocional de las editoriales y esas críticas secuestradas por la ausencia de criterio y la prosa solapera. Semejantes patrañas, sin embargo, no le pasan desapercibidas al adicto al género. Cuando, de repente, se orquesta una parafernalia logística destinada a glosar el novamás de una autora norteamericana y de su última novela, el abuso de descripción del argumento nos indica claramente que el crítico prefiere no mojarse, ya sea para no ser el primero en confesar la decepción que le ha producido el libro (y contradecir la moda), ya sea para no enemistarse con la editorial o porque por el precio al que se pagan las críticas no compensa sufrir rasguños o heridas de arma blanca.

Si el autor es una eterna promesa protegida por el manto antibalas de alguna agencia fáctica, conviene no admitir que su última novela decae y que, al poco de iniciarse, se ahoga en un insípido mar de flaccidez. De manera que, para compensar, las opiniones más vehementes acaban recayendo sobre los más inocentes: inciertos debutantes sin padrinos, desamparados huérfanos sin sombra de agente a la que cobijarse y voluntariosos autores que reciben las collejas, bofetones y puñetazos que les correspondería - al menos en parte-recibir a otros. Puede que alguien crea que así desorientan al lector, pero se equivocan. Multiplican nuestro placer porque nos permiten disfrutar con la coincidencia de criterio y también con la discrepancia y, además, nos proporcionan la satisfacción de detectar quiénes son los que tocan el violín, quiénes se escaquean de su responsabilidad argumentativa y quiénes se inclinan por la deshonestidad ya sea por cuenta propia o ajena.

Anar de tapes

2009-03-25T11:30:00.003+01:00

Els fets diu que van anar així:

Els bombers, els Mossos i la Policia Municipal de Girona van haver de rescatar ahir a la tarda del llit del riu Onyar un turista belga que es va tirar a l'aigua dues vegades des del pont de Sant Agustí i que va resultar ferit en la segona immersió, quan va caure de cap.
Els Mossos estan investigant les causes de l'estrany comportament del turista i no es descarta que tingués intenció de treure's la vida o, si més no, de fer veure que ho volia fer. Segons les dades recollides per la policia a través dels testimonis, el turista i la seva acompanyant, suposadament la seva dona, estaven tranquil·lament prenent una consumició a la terrassa de la taverna Lizarran de la plaça de la Independència quan l'home es va aixecar, es va despullar totalment i es va dirigir cap al pont de Sant Agustí. Des d'allà va saltar al riu de peus. Va tornar a pujar fins a dalt del pont i llavors va repetir l'operació però aquesta vegada es va llançar de cap, cosa que va provocar que acabés amb un trau al cap. La dona, que estava molt atabalada, no va poder evitar els llançaments de l'home al riu. Quan els bombers i els Mossos el van treure del riu va ser atès pel 061 i després el van traslladar a un centre sanitari.

El que m'estranya és que no ho faci més gent.

Sigues tu mateix

2009-03-23T08:07:00.003+01:00

Avui ho he entès. Seré més exacte: avui l'he entès. De la persona (masculina) que he entès no en donaré més detalls perquè seria capaç de querellar-se. Però el cas és que estic segur d'haver-lo entès. Em puc equivocar, naturalment. Sempre ens podem equivocar, això és una obvietat poca-solta. El cas és que estic segur d'haver entès què li passa i actuaré en conseqüència, procurant tenir-lo com més lluny millor.

Com que no puc descriure la persona en qüestió, descriuré el procés mental que m'ha portat, per fi, a entendre alguna cosa. Que ningú s'esperi cap gran revelació, potser semblarà banal i tot. Ara, si a mi m'ha costat mai d'arribar-hi, potser és que també hi ha d'altra gent que té dificultats per trobar aigua al mar. Llavors, amb la vocació de servei que caracteritza aquest blog, faig públiques les meves divagacions per si poden tenir alguna utilitat. De res.

Les coses (que em van passar pels ulls i per tant pel cap) en ordre invers són tres i van anar així:

Tercera. Divendres passat vaig llegir columna de Joan B. Culla a El País. En l'últim paràgraf feia servir una frase citadíssima de Samuel Johnson:

Ciertos articulistas gustan de citar a menudo la conocida frase de Samuel Johnson, el escritor inglés del siglo XVIII: "El patriotismo es el último refugio de los canallas". Puede que sí; pero, en tal caso, la capacidad de amparar canallas de cada patriotismo sería proporcional al tamaño de éste, ¿no? Pues juzguen ustedes mismos, entre los que tenemos cerca, cuál es el más grande.

Les frases de Johnson estan ben cotitzades. Però convé actualitzar una mica les traduccions. L'original d'aquesta frase és "Patriotism is the last refuge of a scoundrel", o sigui, i tenint en compte que scoundrel és una paraula passada de moda, podríem traduir mantenint el to antic: "El patriotisme és l'últim refugi dels belitres". I si creiem, correctament, que en la traducció no cal mantenir l'arcaisme, podem dir sense por de malintepretar el savi Johnson: "El patriotisme és l'últim refugi dels fills de puta".

Segona. Fa més o menys un any, jo veia la primera temporada de Dr. House, obtinguda per descàrregues legalíssimes ja que bé que paguem. L'episodi 21, "Tres històries", ens explica com va ser que House va acabar coix per tota la vida. Ho explica ell indirectament, parlant de tres pacients que tenen un dolor sobtat a la cama i preguntant a uns alumnes quin era el diagnòstic. Un dels pacients és un pagès. Li troben una marca en la cama, es pensen que es una picada de serp, que amb l'herba alta del seu camp ell ni ha notat. Van al camp del pagès, troben una serp verinosa i injecten l'antídot corresponent al pagès. Cagada: el pagès és al·lèrgic a l'antídot i de poc no s'hi queda. En tot cas, l'antídot ja l'hi han injectat i no li fa efecte, la cama se li continua podrint. Li posen un altre antídot per una altra serp freqüent en la zona, que no li fa cap reacció al·lèrgica però que tampoc el cura. ¿Què més es pot fer? House decideix dir-li que es mor, en sec.

HOUSE: Es mor. D'aquí unes hores. No hi podem fer res a part de tractar-li el dolor.

PAGÈS: Bé, haig d'anar a casa.

H.: No anirà a casa.

P: Home, ¿i el meu gos? ¿Què li passarà?

Sí senyor. L'home està a punt de morir i primer de tot es preocupa pel seu gos. L'explicació que hi dóna House és aquesta:

És una veritat bàsica de la condició humana que tothom menteix. L'única variable és sobre què. Quan li dius a la gent que es mor passa una cosa extraordinària: que és concentra en les seves prioritats. Descobreixes què és el que els importa, per quines coses estan disposats a morir i per quines coses estan disposats a mentir.

Aquestes paraules dites per Hugh Laurie guanyen dramatisme. Però aquí haurem de passar amb el text pelat.

Ja sé que hi ha molta gent que repeteixen com lloros les cinc fases del dol (negació, ira, regateig, depressió i acceptació), que es veu que apareixen tant si se t'ha mort algú com si t'han diagnosticat una malaltia mortal, i que m'imagino que entretenen molt a les sessions de teràpia de grup. Com diu House, a l'episodi 1 de la 2a temporada, tot això és "new age crap". No ofendré la intel·ligència dels lectors dedicant-hi més temps.

Primer. (Perdó, per si li interessava a algú, al pagès l'havia mossegat el gos i se li va infectar la ferida, li tallen la cama i al final no es mor. Continuo.) Hi ha una altra frase de Samuel Johnson, que jo havia llegit força temps abans, no sé on (no he llegit sencer ni en gran part el llibre de Boswell). Hi he pensat ara perquè he creuat la moda de citar Johnson, l'episodi de House que havia vist fa un any (alguna cosa me'l va recordar) i una conversa sobre la persona de qui no penso parlar.

La frase de Johnson, que no me'n descuidi, diu:

Quan un home sap que el penjaran d'aquí quinze dies, és concentra d'una manera que dóna gust.

I s'ha acabat. Aquesta és la lliçó, la revelació, la sopa d'all o com en vulgueu dir.

La persona de qui no parlaré (gaire) es mor. Fa dos o tres anys que sap que la seva malaltia no té remei. I s'ha concentrat com mai no s'havia concentrat a la vida. Ell tenia, ara es veu clar, una prioritat. Només que sempre s'hi havia dedicat d'una manera dispersa, amateur com si diguéssim. Sempre penses que ja hi haurà temps, allò que passa. Ara, en canvi, hi posa els cinc sentits. És un cas sense importància, que només afecta quatre gats. Segurament podria posar el seu nom aquí i no passaria res. Hi ha coses molt més arriscades. I la prioritat a la vida d'aquest senyor tampoc té res de particular: es tracta putejar tant com pot la gent que té a la vora. Fa uns anys es limitava a la seva consort, ara s'ha obert una mica i hi ha més agraciats.

Fa uns mesos, parlant amb en P., un dels afectats, em va confessar que destijava que es morís d'una vegada. En P. és un home pacífic, que no crec que hagi clavat mai un crit a ningú, molt menys un mastegot. Saber que destijava la mort d'algú que, de fet, ja és un agonitzant em va fer un cert efecte. La conversa va acabar com sempre:

–Però ¿per què ho fa? No entenc res. Si s'està morint.

–Jo tampoc entenc res.

Ara li contestaria una altra cosa: ho fa precisament perquè s'està morint.

Morós

2009-03-19T13:37:00.003+01:00

Copio primer la notícia sencera, que no va de cap morós sinó de violència domèstica.

Condemnen a tres mesos de presó un home que va maltractar un gos
18/03/09 02:00 - GIRONA - M.B
El jutjat ha condemnat a tres mesos de presó un garrotxí, Albert Canals, per haver maltractat un dels seus dos gossos. També l'ha inhabilitat durant tres anys a fer qualsevol mena d'activitat en la qual pugui tenir contacte amb animals.
Ahir al matí s'havia de celebrar la vista als jutjats de Girona, però al final no es va haver de fer perquè totes les parts van arribar a una conformitat. Els fets es remunten a fa un any i mig, quan una veïna de l'home va denunciar que aquest havia apallissat un dels dos gossos que tenia a casa seva. Els Mossos d'Esquadra es van fer càrrec del cas i van acabar imputant a l'home un delicte de maltractament d'animals.
L'acusat va declarar en un primer moment que un d'aquests gossos l'havia mossegat i que ell havia decidit colpejar-lo perquè aprengués la lliçó i no ho tornés a fer.
Petició d'un any
El cas va continuar el seu tràmit judicial fins ahir, quan s'havia de celebrar el judici, al qual estaven convocats sis testimonis i també dos veterinaris, que havien d'exposar les lesions del gos. El ministeri fiscal demanava inicialment un any de presó per a Albert Canals.

Si demanen un any per un gos apallissat, imagineu quan es pot arribar a demanar per un humà (un fotògraf, per exemple). També és cert que la notícia és molt incompleta, no s'aclareix quines lesions va patir el gos, si hi hagut seqüeles o si ha hagut de sotmetre's a tractament psicològic.

Però no volia parlar d'això. Volia parlar d'un lampista. És un cas senzill d'explicar. El lampista fa una feina. No l'hi paguen. El deute l'arruïna. Perd la salut. Passen trenta anys de papers que van i vénen. Per fi, quan l'home té 76 anys, un jutge li dóna la raó i li diu que el morós "té l'obligació" de pagar, que vol dir que de moment encara no ho ha cobrat tot. Però un jutge, després de trenta anys. ha donat la raó a un lampista que senzillament volia cobrar una factura. Hauria de ser notícia de portada a tots els diaris. No veig que n'hi hagi cap de més important.

Endreces

2009-03-17T22:30:00.002+01:00

I, mentre menjaven, prengué pa, digué la benedicció, el partí i els el donà dient: «Preneu, això és el meu cos». Després prengué una copa i, dita l'acció de gràcies, els la passà, i en begueren tots. I els va dir: «Això es la meva sang de l'aliança, que serà vessada per una multitud. De debò us dic que ja no beuré més del fruit del cep fins al dia que el begui nou al Regne de Déu».

(Marc 14, 22-29)

D'aquest sopar ja sabem que en deriva una infinitat de coses que seria temerari intentar resumir. Aniré a unes derivacions llunyaníssimes: la interjecció hòstia, "usada per a manifestar admiració o contrarietat", segons el diccionari, o l'expressió ser l'hòstia, que el mateix diccionari defineix així:

Ésser (algú o alguna cosa) extraordinari, sorprenent, tant en sentit positiu com negatiu. S'ha comprat una moto que és l'hòstia. El teu germà és l'hòstia, s'emprenya per un no res.

I sí, avui us parlaré d'un llibre extraordinari i sorprenent. La lectura integra del llibre és, com la de tota obra poètica, infinita. Em limitaré a uns passatges breus que mereixen atenció i lectura i que constitueixen, tot i la seva aparent marginalitat, la clau per entendre bé La part visible, últim i zenital poemari de Sebastià Alzamora.

El poeta brilla especialment en les petites coses. Copio aquí les dedicatòries dels poemes, que també penjo també escanejades (ja sé que sou malpensats):

Perdona’m, allibera la meva ànima (IV), a Antoni Sbert i Míriam Meléndez.

S’acaba el temps i això vol dir que el món (VII), a Baltasar Porcel.

Fets pols a bastament (VIII), a Bartomeu Fiol.

Elucubracions d’un simi (X), a Hèctor Bofill i Hye Young Yu.

Submergia la testa sota l’aigua (XXII), a Tomeu Llinàs.

Es tractava del pou i del seu caire (XXIV), a Vicent Sanchis i Mònica Bassols.

Hauríem d’aspirar a ser una hòstia (XXVII), a Manuel Forcano i Marzban Coopero

Estimat mico en vista dels teus hàbits (XXX), a Txema Martínez i Eva Pelegrí.

“Ja em diràs” –s’obstinava el caribú– (XXXV), a D. Sam Abrams i Abi Monells.

Molt desmoblat i quasi desnonat (XXXVII), a Enric Sòria i Marta Clos.

Duia sempre un revòlver a la bossa (XXXVIII), a Josep Lluís Aguiló i Antònia Contreras.

De mica en mica es fa de nit i el vent (XXXIX), a una bella síndria.

Com que es diuen, però que no es fan (XLII), a Toni Noguera Parrita i Patrícia Grimalt.

Tot allò que per sort ja no serem (XLVII), a Xisco Llompart, Magdalena Verdera i Bàrbara Verdera.

Duia la canya, els ham i un pot de puu (XLIX), a Josep Piera i Marifé Arroyo.

Ja fa temps que els indicis són prou clars (L), a Miquel Catany i Nati Rusiñol.

Tanca els ulls, pensa en algú que t’agradi (LI), a Antònia Font i Delfí Mulet.

Tot era eburni, i en alexandrins (LV), a Miquel de Palol.

Alzamora és un poble abandonat (LVI), a Jordi Pàmias i Maria Massana.

La part visible (i, ii i iii), als meus pares.

Acabo amb dues mostres, dos poemes que sóc indigne de comentar:

LXV
Finalment ets un altre, moneiot,
i dus la testa coronada amb tatxes:
de qui, més que de tu, ens ha de venir
un conhort? D’on, sinó d’aquestes nafres!
Posats a fer l’animal, moneior,
ets un magnífic boc expiatori.

LXV
Ni bé, ni mal. Aranyes i escorpins,
en la justa mesura. Als garrovers
hi niuen xinxes, moscards i llagosts.
Després un quart de lluna, i la celístia,
estesa enllà, em compensen del que perdo.
S’enfila el pregadéu per les camèlies.
Al final, tot acaba en equilibri.

Viure a Barcelona

2009-03-10T13:02:00.000+01:00

No sé per què La Vanguardia continua el cas ara que tots els diaris l'han deixat córrer. Ahir les metàfores corrien com boges, avui fins i tot hi ha espai per un article contingut, diu que els empleats de l'assassinat estan molt afectats, que era un home molt simpàtic i molt treballador. Bé. Però hi ha el títol, sempre ens quedarà el titular.

A la sombra ja és una altra cosa. Que fins arriben ser ells.

Em descuidava de dir en quina secció del diari surt. En fi, no és que hi surti, és que el cas obre la secció.

Si la Vanguardia no sap la resposta, ¿quina era la pregunta?

2009-03-09T15:21:00.003+01:00

Com que fa dies que no hi ha res a dir sobre l'assassinat de Félix Martínez Touriño, avui La Vanguardia treu un article dient que no hi ha res a dir. És una crònica criminal que sembla una paròdia, hi surt el "certero disparo" (difícilment podia no ser-ho si va ser a boca de canó o gairebé), l'obvietat de recordar que els fets van passar a Barcelona i "no por las calles de Medellín, Ciudad Juárez o Río de Janeiro" (so de tambors al fons), grans troballes estilístiques com ara dir que la policia manté un "estricto silencio" (ja se sap que hi ha silencis estricte i silencis més elàstics, més donats), i una audàcia expressiva que arriba a cims poques vegades igualats en l'exercici de la professió periodística (com ara dir que "En el vecindario donde Martínez Touriño murió y vivió los últimos años de su existencia se sigue esperando respuestas").

Com és natural, a mi m'interessen sobretot les fonts. En un país sec les fonts són importantíssimes. Vegem-les:

Fuentes del cuerpo [de Mossos d'Esquadra] aseguran que "el viento sopla a favor" en la investigación del crimen, pero esa brisa no llega a la calle.

[...]

Se recorren todos los rincones de los ámbitos privado y profesional de la víctima, aseguran estas fuentes. Los contactos del fallecido con empresas e instituciones importantes de la ciudad eran muchos. Su red de trabajo era muy amplia, y los Mossos no quieren excluir a nadie por mucho que algunas de las personas en la órbita laboral del fallecido sean personas de cierto estatus dentro de la vida barcelonesa. Se exploran relaciones nuevas con hombres de negocio tanto locales como extranjeros. Los responsables del caso han rastreado posibles contactos, quizá a través de personas interpuestas, con financieros de Europa del Este.

Recórrer un racó és una feinada, ho entenem. Rastrejar possibles contactes (que traduït deu voler dir mirar les agendes de la víctima) encara s'entén més bé i financers de l'Europa de l'Est més aquestes persones en l'órbita laboral del mort que són d'un cert estatus són coses molt boniques i suggerents, que hi apliques unes quantes hores de feina i et surt un guió de pel·lícula d'una originalitat mai no vista. Ara, res com aquest vent que bufa a favor però que és una brisa que no arriba al carrer. ¿Insinua que els mossos treballen amb el ventilador engegat en aquesta època de l'any? Encara se'ns encostiparan.

I una pregunta totalment innecessària perquè segur que tothom hi ha pensat. Si aquesta persona assassinada fos el meu pare, un fill, un germà o un amic, ¿què pensaria quan el principal diari de la ciutat paga algú perquè li vagi pixant poesia a sobre?

L'estat de dret

2009-03-05T13:10:00.000+01:00

Ameneh Bahrami, de 30 anys, no perdona que un pretendent, Majid Emovahedi, cinc anys més jove, li llancés "àcid venjatiu" a la cara i la deixés cega i desfigurada per sempre. La dona reclama "ull per ull i dent per dent" i els tribunals islàmics de l'Iran li han donat la raó. Ara està a l'espera de poder viatjar a Teheran i llançar unes gotes --"no sé si són cinc o deu les que puc tirar-li", explica-- als ulls del seu agressor perquè quedi cec la resta de la vida.

El viu, el totxo i la Walther P99

2009-03-04T18:25:00.002+01:00

Un dels atracadors es deia Bermejo. Ho aviso perquè hi ha gent amb molta tendència a veure sentits ocults a les coses. Es deia Bermejo i no arribarà mai a ministre ni caçarà quadrupedes a la Comunitat Heterònoma d'Andalusia. Però no ens despistem. Juan Bermejo i David Fortes van atracar una sucursal de la Caixa del Penedès de Cassà de la Selva. La van atracar molt malament. Així:

Per fer-ho, Bermejo i Fortes van esperar que una empleada de l'oficina anés al matí a obrir les instal·lacions, i quan l'empleada va haver obert les portes la van empènyer cap a dins i va rebre un truc a la cara. Tot seguit els dos acusats van amenaçar la treballadora amb una navalla i sota amenaces de mort la van obligar a obrir la caixa forta.
Quan la noia va haver introduït els codis necessaris per a l'obertura de la caixa forta, els dos acusats la van lligar i la van obligar a estirar-se a terra. Al cap de poc va arribar a les oficines un altre empleat, i Fortes, amenaçant-lo amb una navalla, el va voler reduir, però l'empleat va poder fugir i va alertar la policia.

El fet que la policia no podia tardar a arribar i que la caixa encara no s'havia obert, perquè era d'obertura retardada, va fer que Fortes optés per fugir corrent de la sucursal per por de ser enxampat, però va ser detingut més tard.

Mentrestant, però, la caixa es va obrir i Bermejo va agafar els diners que hi havia a l'interior, però la policia va arribar a l'oficina i Bermejo, veient que no tenia possibilitats de fugir per la porta principal ni per cap altre lloc, es va ficar al local de la neteja i es va amagar en un fals sostre, fins que la policia el va detenir i va recuperar els diners.

Va recuperar els diners, però no pas tots. Faltaven 11.038 euros que no han aparegut. "Segons el fiscal, no es pot dir de manera fefaent que aquells diners que faltaven se'ls haguessin emportat els atracadors. Un havia fugit abans de l'obertura de la caixa i l'altre havia estat detingut a l'interior mateix de les oficines bancàries amb el botí." Algun viu, que jo diria que no és Bermejo, s'ha quedat els onze mil euros.

Anem al totxo. El totxo és de Manresa i volia ser guàrdia civil. El totxo va pagar més de 4.000 euros a un paio (un que es pensava que era viu) que li va dir que ell era capità de la Guàrdia Civil i que el faria entrar en aquest cos un cop hagués pagat unes "taxes". El totxo, que era de la variant de totxos que xerren, "ho va considerar estrany i ho va preguntar a uns guàrdies civils que són coneguts seus, que li van dir que l'estaven estafant". El que es pensava que era viu va anar a casa del totxo i devien tenir una conversa animada perquè el viu va treure una pistola de tir esportiu i va "reduir" i desarmar l'estafador, que duia a sobre una Walther P99 (la pistola que fan servir James Bond i els Mossos d'Esquadra). Després va trucar als Mossos d'Esquadra per entregar-los el diguem-ne detingut.

Són històries sense cap importància, però com que dels diaris no puc llegir la secció de política ni menys la d'economia, ni la d'opinió, ni la d'esports... i com que no he fet mai un sudoku, ja doncs només em queden les notícies. Em sorprèn que encara en publiquin.

El fons musical de la Colla Jacomet no té a veure amb res. Fa companyia. Ja és prou.

El queixal del seny

2009-03-03T13:36:00.000+01:00

[...] i també es van fer gestions entre els dentistes empordanesos per si algun la tenia com a pacient i guarda la seva fórmula dental, cosa que permetria comparar-la amb la que han extret els especialistes forenses del cadàver. La víctima tenia a la dentadura obturacions i pròtesis dels tipus que es posen a Catalunya. És molt habitual que les prostitutes s'arreglin aquí el dentat quan arriben, perquè consideren bàsic tenir-lo bé per a la feina.

Els articles de diari o es llegeixen fins al final o no cal començar-los.

Lligar i relligar

2009-02-23T18:03:00.001+01:00

"No sóc un home religiós però sí que crec en Déu, i si hagués de fer una llista de les coses que més agraeixo a Déu, follar amb la Viv seria el primer de la llista. Era una bèstia desbocada (She was a goddamn force of nature). I l'estimava. I sé que Déu també l'estimava. Sé que el Senyor sabia el que feia la Viv i tot el plaer que proporcionava al món."

Aquest breu discurs, que he traduït com he pogut, forma part dels funerals d'una estrella del porno, i apareix cap al final de l' episodi 5 de la 1a temporada de Six Feet Under (A dos metros bajo tierra), una sèrie excel·lent.

Jo crec que aquest discurs, a algú una mica acostumat als referents hispànics, presentat així, sense context, li sonarà a Almodóvar o a una cosa semblant. I no. Ni en aquest episodi de la sèrie ni en els quatre anteriors (que són tots els que he vist de moment) no es fa broma en cap moment de la religió.

En cert cercles que viuen i xuclen de la mamella al sud dels Pirineus, la cosa religiosa només es pot abordar de dues maneres: primera, se'n fa burla, o directament es maleix com a font de tots els mals; segona, no se'n diu absolutament res, com si fos una cosa més remota que les creences dels antics mesopotamis.

Els culebrons de TV3 apliquen aquesta segona manera de fer. Segons els que recordo haver vist i segons els informadors que he consultat (la meva mare i una veïna de nom Pepita), no hi surt mai cap cerimònia religiosa, ni ningú que vagi a missa, a la mesquita o a la sinagoga. Recordo que en la sèrie Secrets de família, que figurava que passava a Girona, de tant en tant apareixia una vista conegudíssima d'aquesta ciutat: les cases que donen al riu Onyar i els dos campanars, el de la catedral i el de Sant Feliu. Els dos campanars pels que van fer la sèrie o bé eren del tot invisibles o bé eren una cosa tan remota i incompresible com un ziggurat (com aquest d'aquí dalt a l'esquerra, per exemple, que és del segle XIII a. C., que tot i que està força fet malbé, segons la Viquipèdia és dels més ben conservats). En la sèrie dels campanars no hi va aparèixer en cap moment, ni per error, un capellà, ni ningú que anés o vingués de missa. Un dels llocs on molts personatges es trobaven era un centre cívic, hi oficiava una psicòloga. Això era perfectament contemporani. També ho és que alguna gent vagi a missa. Si es vol, per no ofendre, puc afegir encara. El que hi ha és que als guionistes es veu que aquesta realitat els molesta i fan veure que no hi és. Exactament igual que un novel·lista de fa unes dècades hauria fet amb la homosexualitat. Valia més no ficar-s'hi i fer veure que no existia.

La telesèrie Nissaga de poder presentava una excepció curiosa. Hi sortia un capellà. Ara, no feia missa, no admistrava cap sagrament, res. ¿Què feia? Doncs xerrar i escriure novel·les policíaques. Algú devia pensar que en un poble era inevitable que en algun moment hi sortís un capellà. Per tant, hi van posar un capellà. Amb la precaució que no fos un capellà en absolut. Una opció massa sofisticada que no es va repetir en sèries posteriors. El buit absolut ha sigut la norma sense gairebé excepcions. Recordo un episodi de Plats bruts on es rifaven de les excusions a Lourdes que molts catòlics, de vegades malalts, fan anualment. O invisibilitat o burla.

M'he informat sobre les sèries actualment en emissió. No n'he vist mai cap episodi però he preguntat a qui les veu. Tant El cor de la ciutat com Vendelplà continuen amb la invisibilitat. Pels seus guionistes no hi ha religions. Cap ni una. I el catolicisme menys que cap. Això no impedeix que a Vendelplà, cada dos per tres es vegi el campanar de Breda. És per allà. Un residu d'una altra època. També podria ser una piràmide asteca. Perdó, no, si fos una piràmide asteca segur que en algun moment sortiria un historiador o un turista interessat per aquelles pedres. Una església catòlica és un embalum en el millor dels casos invisible pels guionistes que imparteixen doctrina des de la tele pública.

Desconec si en les sèries com Los Serrano passa una cosa similar. No les veig. Tampoc veig sèries europees.

En tot cas, amb milers d'hores de ficció pretesament realista n'hi ha prou per dictaminar que la religió i especialment el catolicisme són realitats vergonyoses pels guionistes i/o productors de televisió catalans, i ells fan el que la seva consciència els indica: tapar-se les vergonyes.

La sèrie Six Feet Under va d'una família d'enterramorts. Cada episodi comença proporcionant un cadàver. El primer cadàver és (a partir d'aquí entrem en ple spoiler, vosaltres mateixos) el de l'amo de la funerària, que mor per culpa del tabac, però no d'una manera lenta i dolorosa com se sol dir, sinó ràpida, indolora i més que res còmica. En fi, en ple enterrament, la víuda té un atac de sentiment de culpa, perquè fa anys que feia el salt al marit amb un perruquer. Ho explica així als seus fills:

"¡Sóc una puta! ¡He sigut infidel al vostre pare durant anys! I ara ell ho sap. Ho sap. [Vol dir el mort, sí. Bé, tothom té el dret a dir certes ximpleries.] Vaig conèixer un home a l'església una vegada que el vostre pare no m'hi va acompanyar."

"Mare..."

"I em va convidar a un cafè i em va dir que li agradaven els meus cabells. És perruquer, viudo. Bé, es van divorciar abans que ella es morís, o sigui que tècnicament suposo és divorciat. Em va convidar a anar amb ell d'excursió."

Un dels fills, homosexual no sortit de l'armari, explica la cosa al seu nòvio (i insisteixo que la sèrie no té res d'almodovariana):

"La meva mare acaba de confessar que tenia un amant."

"Ostres."

"Sí, amb un perruquer que li agrada anar d'excursió. Ara en Nate [l'altre germà] és allà fent el paper de fill sensible amb ella mentre el seu marit mort és a la sala del costat. És fastigós."

"Calma, home. Te'n sortiràs."

"Sí, ja ho sé. Seré fort, estable i complidor, que és el que sempre faig i tothom al meu voltat s'enfonsarà, que és el que sempre fan (I'll be the strong, stable, dependable one, because that's what I do. Everyone around me will fall apart because that's what they do)."

"¿No et canses de ser tan dur amb tothom, inclòs tu mateix?"

"Va, calla. (Pausa.) El va conèixer a l'església."

"A mi també em vas conèixer a l'església."

I evidentment no està fent broma. S'han conegut en una església i punt.

(Continuarà, suposo.)

Ministeri de descans i emigració

2009-02-18T22:40:00.001+01:00

En Rodriguez posa un dit sobre el membret de la carta que ha rebut i em pregunta:

–¿Què vol dir això? ¿Ara sóc un immigrant que m'envia cartes el ministeri d'immigració?

En Rodríguez és jubilat i el ministeri corresponent, el de Treball, li envia cartes de tant en tant. I ara s'ha fixa't que el ministeri es diu de Treball i Immigració.

–Fa més de seixanta anys que visc aquí i ara resulta que sóc un immigrant. ¿I els que no són immigrants qui són? ¿Els que acaben d'arribar?

No sé què dir-li. L'ortografia del membret m'ha deixat mut. Un ministeri que no sap ni com es diu. Farà bona feina.

Ja tots vivim a Nova York

2009-02-18T07:44:00.001+01:00

Avui no hi ha ressenya i no tinc cap manera de compensar-ho. Hi ha una frase de Groucho Marx que pot fer companyia mentrestant:

"A Nova York pràcticament tothom té ganes d'escriure un llibre, i l'acaba escrivint."

(Practically everybody in New York has half a mind to write a book -and does.)

Semblança raonable

2009-02-17T18:54:00.002+01:00

Isabel Coixet i Julià Guillamon

La teoria

2009-02-17T00:00:00.013+01:00

Hi ha tres graus de separació entre jo i el papa de Roma i no n'hi ha més. Una amiga meva coneix un capellà que coneix el papa en persona. Això que jo sàpiga. Podria ser que el cap d'estat del Vaticà encara fos més pròxim. Potser conec alguna persona que coneix el papa directament i jo no ho sé. Sigui com vulgui, entre jo i el papa segur que no hi ha més de tres graus de separació (o sigui dos intermediaris). Entre jo i Obama no sé quants graus de separació hi ha, però segons la teoria sis graus de separació no n'hi ha més de sis. Entre qualsevol de nosaltres i l'assassí de Santaló, igual, no hi ha més distància.

¿Que què m'empatollo? Doncs res, que el final d'aquest post dóna per jugar al joc dels graus de separació. Aniré a poc a poc, a veure si no em perdo.

Félix Martínez Touriño coneixia Antonio Catalán, havia treballat per ell en empreses hoteleres. Primer grau de separació. Antonio Catalán és soci de Juan María López Álvarez. Dos graus de separació. Juan María López Álvarez és soci de Pedro Román Zurdo. Tres graus de separació. Aquest tal Román tenia un advocat que es deia (i es diu, perquè encara és viu) Severino Martínez Izquierdo. Quatre graus de separació. Goita, quatre graus de separació, més lluny que jo i el papa.

¿I quin interès hi tenim en Severino Martínez, que estava més lluny del mort del carrer Santaló que jo del papa? Doncs cap ni un. El que hi ha és que fa quatre anys al tal Severino el van tirotejar pel carrer. El van tocar tres o quatre bales i se'n va sortir. I això és prou perquè algú insinuï que hi ha qui sap quina misteriosa relació, el post en qüestió acaba dient:

Naturalmente, esto no es más que una mera conjetura, como otras tantas que en este momento está manejando la policía. Una conjetura basada en demasiadas coincidencias pero, al fin y al cabo, conjetura.

Per cert, em descuidava de dir que del papa Wojtyla també me'n separaven, que jo sàpiga, quatre graus. I tothom sap que a Wojtytila també el van tirotejar. El van tocar quatre bales i se'n va sortir. Ara m'estranya que vista la meva proximitat amb ell no em demanessin a declarar.

La poesia és innocent de l'assassinat

2009-02-16T13:21:00.004+01:00

Com que no se sap res de nou sobre "el crim de Santaló", ha arribat l'hora de la poesia sense additius:

Félix Martínez Touriño, el ejecutivo asesinado de un tiro en la nuca hace hoy una semana, estaba prendado de Barcelona. No tanto como para traicionar a su Real Madrid, pero sí para abandonar la ciudad donde nació -sus padres y hermanos aún viven allí- y tomar el Puente Aéreo. A base de echarle al trabajo más horas que un reloj, se labró en Cataluña una carrera de éxito: en una década, pasó de recepcionista en un hotel de la calle de la Diputació a dirigir el Centro Internacional de Convenciones del Fórum.

L'home assassinat estava enamorat (més: "prendado") de Barcelona, prodigi que dóna fe del seu bon gust. Barcelona, com diuen tots els anuncis, és molt bonica. Entesos. Però no havia arribat a trair el Reial Madrid, als seus pares sí però al Reial Madrid mai. A Catalunya, la laboriositat és recompensada, fins i tot un madrileny aficionat al Reial Madrid pot pujar de recepcionista a director de Centre, etc. Aviat es cansaran d'escopir sobre el mort que, fins que es demostri el contrari, era innocent.

El preu de les coses

2009-02-15T20:09:00.011+01:00

En Rodríguez arriba embalat.

–¿Quan costa un interruptor? Va, digues, ¿quan costa un interruptor?

–Ni idea.

–No, ni idea no. Si jo et dic que em canviïs un interruptor, ¿tu quan em cobraries?

–Jo no he cobrat mai per posar un interruptor i tu ets perfectament capaç...

–Però ¿tu has posat algun interruptor a la vida?

–A casa, sí.

–¿I quan costa? Si tu vas a la ferreteria, ¿quan et costa?

Em miro l'interruptor que tinc més a prop a veure si sap la resposta. L'interruptor, com és natural, dissimula.

–No ho sé, un com aquest potser val dos o tres euros.

–¡Sí senyor! Tres euros val a la ferreteria S. –En Rodríguez està a punt de guanyar-me per KO, i jo encara no sé de què va el combat.– Això és el que val l'interruptor. Molt bé. ¿I instal·lar-lo?

–No ho sé, depèn del que cobri l'electricista, però fer venir l'electricista perquè et canviï un sol interruptor és ser molt...

–Hi ha gent molt inútil, desenganya't. ¿Tu quan diries que et cobren?

–Jo què sé. Són capaços de cobrar-te una hora de feina, pel desplaçament. ¿Vint o trenta euros?

–Per una hora cobren més.

–Posa cinquanta, i ja ho trobo molt car.

–Exacte. Cinquanta euros li van cobrar a la C., una veïna meva, és igual, no la coneixes.

–¿Va fer venir un electricista per canviar un interruptor?

–Que t'he dit que hi ha gent molt inútil.

–Que sí, que sí, que ja ho he entès. Però tot això... Es pot saber on vols anar a parar.

–Vull anar a parar a una cosa: que tots estem equivocats. A això vull anar a parar.

–Cada dia n'estic més convençut. L'univers és un gran error creat per un demiürg amb molt mala llet. D'aquí ve que tot vagi com va.

–No diguis tonteries. ¡Estem equivocats és en el preu dels interruptors!

–Et parlo de la gnosi, Rodríguez. És una cosa molt seriosa.

–I jo et parlo dels interruptors, que encara ho és més.

–Home...

–Ni home ni dona. Mira quan val un interruptor.

–Però ¿qui collons són aquests?

En Rodriguez és magnànim en la victòria. No s'hi vol recrear. Calla i m'allarga el tríptic, que llegeixo dòcilment. És per promocionar el SERVICIO ELECTRICIDAD TOTAL ENDESA. Pagues 2,49 euros al mes i la companyia elèctrica t'ho arregla tot, tot i tot. Si se't trenca un interruptor, vénen i te'l canvien. Per demostrar tot el que t'estalvies, et fan aquest quadro.

En Rodriguez aixeca la barbeta, a veure què dic.

–És una manera de tractar els clients d'idiotes molt ben dissenyada. Bé, jo aquest tríptic jo encara no l'he rebut.

–Ni el rebràs.

–¿...?

–Només és per clients importants.

Aigua avall

2009-02-14T15:30:00.005+01:00

Avui a La Vanguardia Enrique Figueredo continua amb la seva prosa de cronista criminal. M'encanta la primera frase del tercer paràgraf:

Se trata de una vía de investigación [la dels "ejecutivos de la Europa del Este", que deia ahir i repeteix avui] muy compleja y que está exigiendo un tremendo sigilo.

Ningú és perfecte. Jo hauria preferit un altre adjectiu: "clamoroso silencio", per exemple. L'article no diu res més que el que ja sabíem però fa molt bonic veure com hi ragen vegades tres vegades les fonts:

Fuentes del caso significaron que todas estas comprobaciones no quieren decir que la víctima participara de los supuestos manejos ilegales de estos ejecutivos del Este de Europa [...]

Fuentes del caso expresaron ayer la sensación de que el caso está avanzando a buen ritmo, aunque se mostraron incapaces de pronosticar el final de la investigación.[...]

La sorpresa fue mayúscula cuando descubrieron que era un arma de fabricación coreana, una Daewoo K5, que la fabricante asiática exporta bajo el nombre de DP-51. Fuentes cercanas a la investigación explicaron ayer a este diario que casi con toda probabilidad la K5 fue adquirida fuera de España, lo que abre nuevas vías de indagación que podrían necesitar colaboración internacional.

Esperem una sorpresa minúscula per un dia d'aquests.

El mòbil

2009-02-13T20:49:00.003+01:00

"Barcelona sembra Napoli ordinata, in qualche modo"

(Roberto Saviano 05.02.2009)

Deu ser la famosa transparència sàurica. Això de poder seguir amb tants detalls una investagació policial, gairebé retransmesa pels mèdia locals, fa una mica estrany. Aquest paràgraf de l'edició digital de La Vanguardia (negretes seves) és molt vistós:

Según fuentes cercanas al caso, una de las líneas que están siguiendo los investigadores, en medio de un gran hermetismo, se basa en saber si el asesino actuó por encargo, por parte de alguna persona a quien la víctima le debiera dinero.

Doncs sort que hi ha "un gran hermetismo". A El Punt han tingut menys sentit de l'humor i han publicat això (aquí la negreta és meva):

Malgrat l'aparent hermetisme que mantenen els Mossos d'Esquadra sobre la investigació del crim de Martínez Touriño, ahir van transcendir més detalls que aporten pistes sobre el mòbil de l'assassinat i l'únic sospitós identificat fins ara. Segons revelava ahir El Periódico, la foto que els investigadors han mostrat als veïns de la zona correspon a un jove veneçolà amb antecedents penals que des de feia dies assetjava la víctima i la seguia allà on anava.

Però si continuem llegint, resulta que les fonts van rajant i es van rectificant sobre la marxa:

Segons fonts no oficials, aquest individu hauria estat assetjant la víctima per intentar cobrar un deute econòmic que Martínez Touriño hauria contret a través d'alguns dels seus negocis. Ahir aquestes mateixes fonts van assenyalar que Martínez Touriño hauria tingut relació amb alguns negocis del ram del turisme a l'est d'Europa, on podria haver entrat en contacte amb grups mafiosos, cada cop més introduïts en aquest sector. Quant al jove que assetjava la víctima, els investigadors encara no han pogut determinar si va actuar per encàrrec d'algú –la hipòtesi ara per ara més sòlida– o bé si ell era el beneficiari directe del deute contret per Martínez Touriño. Els investigadors analitzen empremtes trobades a l'arma del crim i també rastregen els comptes bancaris i l'entorn de la víctima.

S'ha de ser vulgar per dir màfia russa d'aquesta manera. A La Vanguardia d'avui les coses apareixen redactades d'una manera molt més elegant (les negretes les continuo posant jo, i les coloraines i els claudàtors no cal dir-ho):

La inmersión en la vida de Félix Martínez Touriño conduce a los Mossos d´Esquadra a creer que la teoría del móvil económico es la que cuenta con más peso. Este viraje se ha producido después de conocer el estado financiero del fallecido y los nombres de algunas personas que frecuentaba a la hora de hacer operaciones.

Fuentes del caso explicaron que es posible que la víctima no fuera consciente de que alguien estuviera agraviado hasta el punto de querer acabar con su vida y que por ello no hubiera transmitido a los suyos inquietud o temor alguno. Los investigadores quieren saber con exactitud si el fallecido había adquirido en los últimos meses algún tipo de deuda. El rastreo de cuentas y fondos financieros también servirá para detectar, como sospechan algunos investigadores, si hubo oscilaciones bruscas en los saldos bancarios, como asientos que demostraran cuantiosas entradas o salidas de dinero.

Los agentes del caso quieren averiguar si había empezado a tratar con personas que no eran las habituales dentro de su círculo profesional. Al parecer, el fallecido había estado explorando en los últimos tiempos nuevos escenarios comerciales en los que habían entrado inversores o empresarios extranjeros. Las fuentes del caso consultadas [les no consultades, esclar, no se sap què diuen] explican que podría tratarse de ejecutivos de la Europa del Este.

Esta nueva senda profesional por la que supuestamente Martínez Touriño había empezado a transitar era desconocida para la mayoría de las personas de su entorno familiar y laboral [però ara ja la sabem tots], por lo que la obtención de información resulta lenta y complicada [según las fuentes, claro, claro]. Este tipo de averiguaciones - como las comprobaciones de cuentas bancarias-exige el permanente concurso del titular del juzgado de instrucción que lleva el caso y que mantiene un férreo secreto sumarial [o sigui que no és ell la font que raja, cosa que, home, ja suposàvem].

Respecto a la reconstrucción estricta de los hechos ocurridos el día del crimen, el pasado lunes, ayer trascendió que la víctima retrasó aquella misma mañana la hora del vuelo que tenía que tomar. Según estos datos, el avión de Martínez Touriño salía en torno a las seis de la mañana de El Prat, pero cambió de parecer y durante el fin de semana o el mismo lunes decidió tomar un vuelo a mediodía, lo que le evitaba madrugar más de lo que lo hizo.

El valor de este dato está todavía por determinar, ya que se desconoce el modo en que este cambio pudo incidir en la película de los hechos y si la suerte corrida por el director del Centro de Convenciones Internacional de Barcelona hubiera sido distinta de no haberse producido. Se desconoce si el asesino estaba al corriente de esa modificación de horarios o si, por el contrario, estuvo horas y horas vigilando la puerta del domicilio de Martínez Touriño.

A pesar de que el móvil económico cuenta con más peso, las pesquisas en el terreno puramente personal no se han abandonado [¿diuen les fons?]. Los investigadores consideran [sense font i a pit descobert] el anuncio que Martínez Touriño hizo días antes de irse a vivir con su novia y que quería mudarse del piso de la calle Santaló, tal como confirman fuentes vecinales [se sobreentén que les "fuentes del caso" no són les "fuentes vecinales", ¿oi?]. Se han llevado a cabo también averiguaciones en ese ámbito.

Los Mossos d´Esquadra están dedicando a este asunto un enorme volumen de efectivos para poder así abordar cualquier nueva vía en la investigación que se abra y poder acometer cualquier comprobación. La investigación está precisando la implicación de muchos agentes [no hi hauria caigut mai].

L'arma

2009-02-12T13:05:00.002+01:00

La Daewoo K5 és una pistola semiautomàtica de 9 mm fabricada per Daewoo Precision Industries de Corea del sud. És una pistola compacta i lleugera amb un mecanisme disparador poc convencional anomenat d'«acció ràpida». L'estructura és d'aliatge d'alumini amb acabat mat, mentre que la corredora és d'acer blau.

[...]

Les variants conegudes de la K5 són la DP-51, la DP-51C i la DH-40. La DP-51 és la versió civil de la K5, mentre que la DP-51C és la versió compacta de la DP-51.

(De la Wikipedia.)

Tenir llet

2009-02-11T23:47:00.001+01:00

El nen tenia gana, Salma Hayek passava per allà i, com que tenia llet, n'hi va donar. Qualsevol paraula que hi pogués afegir jo seria sobrera.

Notes marginals:

1. Aquest vídeo l'he buscat perquè els autors de l'indispensable blog Mundofreaky parlen dels fets.

2. Desconec si l'aigua beneita que va fer créixer els pits de la Salma és també responsable de la seva aptitud alletadora o si són miracles diferents.

3. Aquest post s'ha fet sense tenir en compte posts com aquest, i aquest altre encara menys.

Monstres com nosaltres

2009-02-11T08:15:00.006+01:00

Josep-Anton Fernàndez. El malestar en la cultura catalana. Empúries. Barcelona: 2008. Pàgines: 401. Preu: 18 euros.

«Saps què em meravella més? Haver endevinat que saps patir, que vol dir estimar, tenir goig interior.» Ho va escriure el 26 d’agost del 1955 (i ho cita a les seves memòries, p. 18) Joan Triadú. És part de la carta que va fer servir per declarar-se a la dona amb qui s’acabaria casant. Segons aquesta manera de veure les coses, per estimar cal saber patir. Llavors, de mostres d’amor a la llengua i/o la cultura catalana (s’ha de pronunciar ràpid) no en falten, almenys si hem de jutjar per l’exhibicionisme del dolor que sovint –potser amb freqüència creixent– practiquen els escriptors i els professors de lletres del país quan parlen sobre el camp en què figura que treballen. Per variar, aquest llibre de Fernàndez és un assaig no depressiu sinó amb indicis força clars d’alegria. El llibre descriu «la fantasia de la normalització», i la seva intenció declarada és contribuir a desfer-nos d’aquesta fantasia. Que no vol alimentar-la es veu clar des de la primera frase del primer capítol (p. 29): «Una fantasia recorre Catalunya: la fantasia de la normalització.»

Una altra mostra d’aquesta alegria la trobem en el nou ús que fa de paraules gastades com normalització (p. 32):

Cal dir, d’entrada, que la normalització és un període històric: de la mateixa manera que parlem de Renaixença, Modernisme o Noucentisme, crec que, per referir-nos al període que va del 1976 al 1999 (és a dir, del Congrés de Cultura Catalana fins al final del pujolisme), convindrà a partir d’ara, que ja tenim una certa perspectiva temporal, utilitzar el desafortunat terme Normalització.

Al 1976 hi havia un cert consens: no érem normals i n’havíem de ser, calia normalitzar-se. Que volia dir arribar a ser com els altres, com els països, això, normals. Una formulació més clara: el cas era «posar les bases de l’hegemonia de la cultura catalana al territori que li és propi» (p. 39). Fernàndez hi furga una mica: la cultura catalana havia crescut com havia pogut durant el franquisme, no feia de gaire bon mirar i calia redreçar-la, es tractava de «retornar les proporcions al cos deforme de la cultura catalana, en funció dels paràmetres del cos “normal” (un cos sense anomalies, reproductiu, ¿potser també heterosexual?)» (p. 40).

Però ara que han passat dècades és evident que la cultura catalana continua sent una esguerrada. En certs aspectes, com ara la «visibilitat» dels llibres tant en els mitjans de comunicació com en els punts de venda, es pot afirmar que la situació «no presenta diferències realment substancials respecte a la que es patia durant el franquisme» (p. 215). I això al costat de la televisió en català, d’almenys un diari que ven desenes de milers d’exemplars i de la immersió lingüística, fets que fa quaranta anys s’haurien considerat un gran èxit i que ara no impedeixen que una bona quantitat d’escriptors plorin dia sí dia no per la mort imminent de la cultura (que no cultiven més per raons òbvies de deshidratació) i de la llengua que ja donen per mig enterrada –les palades de terra que falten, les tiraran un altre dia–.

Fernàndez no despatxa aquest malestar limitant-se a dir que són aprensions d’uns nois massa ben acostumats, sinó que està convençut que el malestar és l’expressió d’una realitat, i es dedica a buscar-la i a provar de descriure-la. En aquest sentit, el llibre és important i recomanable. Fernàndez descriu, naturalment des d’una posició política determinada i clarament assumida (diguem que és un independentista no essencialista), i polemitza, esclar. La descripció (un professor suposo que en diria «anàlisi») i la polèmica inclou coses com una certa lectura del Contra Catalunya d’Arcadi Espada –que, segons Fernàndez, «és també el relat (la “crònica”) de la construcció del seu autor com a subjecte masculí», p 157– o de la sèrie de televisió Oh! Espanya de Dagoll Dagom.

L’aspiració de Fernàndez és el «benestar de la cultura catalana». Com sempre que s’aparta de la manera habitual de parlar, tant si estem d’acord amb els seus plantejaments inicials com si no, tant si compartim la seva descripció dels fets com si no, queda revelat el to baixíssim dels «debats» sobre la llengua i la cultura que de tant en tant apareixen als mèdia catalans. Per les notes al peu els coneixereu, que diu l’evangeli dels lectors d’assaig; llegeixin, per exemple, la nota 11, p. 90:

Observi’s que parlo de benestar, i no de supervivència, com tot sovint es fa. El terme «supervivència», aplicat a qualsevol altre àmbit de govern –per exemple, la política industrial o turística–, seria completament inacceptable (imaginem-nos, per exemple, el president de la Generalitat declarant que «cal lluitar per la supervivència del turisme a Catalunya»), mentre que a Catalunya són els mateixos regionalistes, tant de dretes com d’esquerres, qui s’acontenten a parlar de la supervivència de la llengua i la cultura catalanes com a objectius polítics. Aquest tipus de discurs (en realitat una declaració d’objectius polítics) condemna la cultura catalana a una economia de subsistència.

El maneig d’una bibliografia àmplia i la pretensió d’exhaustivitat fa que llegir aquest llibre ens estalviï de llegir-ne uns quants, o que ens faci llegir-los si el volem contradir amb més base. ¿Si el volem contradir? Aquest seria el problema. ¿Quin interlocutor pot tenir Fernàndez? Potser en els mesos que vindran, quan més gent haurà tingut ocasió de llegir El malestar…, ho veurem. Per dir-ho plagiant i espatllant una frase coneguda, la meva sospita és que la cultura catalana fa 35 anys –quan tot just treia el cap de les catacumbes– era una cosa que no interessava pràcticament a ningú, però uns quants deien que hi creien; ara interessa a uns quants milers (perquè cobrar mensualment és una cosa de poca broma), el que és creure-hi no sé si hi creu ningú.

Quan Fernàndez arriba al capítol de conclusions, fa un al·legat gens professoral a favor de reconèixer l’anormalitat, aquest caràcter monstruós que té ser català (pp. 359-60):

Els catalans som un poble que, com la seva llengua, no està ni mort ni viu, que tossudament persisteix en la seva reproducció [...] Els catalans: vampirs sense imatge al mirall, homes invisibles que ningú reconeix, zombis transviusmorts, catàstrofes en l’ordre natural d’Espanya, errors de la classificació segons la lògica dels estats… [...] ¿Qui creurà en la nostra existència, sinó nosaltres?

En fi, no es preguntin si Catalunya té fe en vostès sinó si vostès tenen fe en Catalunya. Són coses que cadascú se sap, ¿oi? La peculiaritat de Fernàndez és que afirma (i no és només l’última frase del llibre que ho afirma, p. 370) que «creure en nosaltres mateixos no es pot fonamentar en una fantasia». Ja tocava veure alguna novetat.

Altres ressenyes d’aquest llibre:

Xavier Pla. «Com es pot ser català». Suplement Cultura, Avui (17.01.2009)

Sobre la recepció d’aquest llibre, consulteu el blog de l’autor malestar.cat.

Fumar pot matar

2009-02-04T08:50:00.001+01:00

Montse Banegas. Una dona incòmoda. Proa. Barcelona: 2008. Pàgines: 238. Preu: 17 euros.

Tenia dos motius poc forts per llegir aquesta novel·la. El primer era la ressenya desganada que li va fer el crític únic, que acabava amb una frase entre la carícia i l’amenaça: «Prometedor comienzo»; el segon, la presència de l’autora en un programa de televisió on amb prou feines va obrir la boca, i el fet que semblés una dona molt normal, almenys comparada amb l’escriptora que seia al seu costat. Els motius només eren prou forts per fer-me mirar les 25 pàgines de La dona incòmoda que l’editorial ha penjat com a mostra a Internet (en realitat són 15 perquè el text comença a la pàgina 11), i van ser aquestes pàgines que em van fer decidir a gastar 17 euros i llegir aquest llibre.

Una dona incòmoda té sobretot un personatge, la Mònica, i tot el que passa a la novel·la ho veiem des del seus ulls i explicat amb les seves paraules. En una novel·la plantejada així, la suspensió de la incredulitat depèn no només de la construcció dels personatges i de la trama, sinó sobretot del fet que la veu de la narradora-protagonista no desafini. La sorpresa és que la veu continua afinada després de la pàgina 25 i que s’hi manté sense decaure fins al final del llibre.

Per més que digui la contracoberta –redactada per algun enemic de la lectura–, no es tracta d’una «novel·la d’iniciació». No veig que la Mònica s’iniciï en res (ni tan sols va a cap reunió de tupperware). A menys que per iniciació s’entengui créixer, estudiar i intentar buscar-se una col·locació –cosa força diferent de buscar feina–. I això és el que fa la Mònica. Això i fumar i enganxar-se a altres substàncies addictives, amb les quals, encara que de tant en tant hi pren mal, ja vigila de no prendre-n’hi gaire. Aquest aspecte se subratlla de dues maneres: dramàtica i còmica; per una part, el seu cas és molt menys greu que el de la Clara, l’amiga que se suïcida; per una altra, l’addicció més duradora que té la Mònica, a part del tabac, és a uns remeis homeopàtics (o sigui a l’aigua amb sucre). Exteriorment procura fer veure, amb èxit, que és força normal. Si de petita per tothom era la filla de la mestra de matemàtiques del poble, una nena educada i que treia bones notes, amb alguna raresa perdonable, de jove es converteix en una estudiant d’història (becària i després doctora) envejada, guapa, eficacíssima i amb iniciativa. Això últim pot semblar insòlit o fins i tot inversemblant en segons quines facultats universitàries catalanes; que Benegas aconsegueixi fer-ho creïble sense que se li noti l’esforç és una prova suficient dels seus dots d’escriptora.

Ja que no és una novel·la d’iniciació, pel que he dit en el paràgraf anterior es podria sospitar que és una novel·la de formació o, pitjor encara, que és un llibre autobiogràfic on l’autora aprofita per explicar-nos quatre batalletes de quan era una criatura i vivia al poble i per passar comptes amb alguna gent que va conèixer quan estudiava a la universitat. Qualsevol lector no ingenu, i evidentment sense necessitat de conèixer l’autora –servidor de vostès, per exemple–, s’adona que en aquest llibre no hi ha res d’això.

La Mònica només és suportable perquè no és real, i per l’enginy i l’humor que fa servir quan parla amb «nosaltres», els lectors, i que per estalviar-se disgustos es guarda de fer servir amb la gent que l’envolta. Si no fos de ficció, seria una d’aquelles persones que justifiquen plenament que la paraula intel·lectual sigui un insult. Però no és real, i és a partir d’aquest simple fet que és possible la diversió.

Quan la Mònica surt del seu món de lectures i s’adona, per exemple, de la transformació de Barcelona, no està per romanços («Eren els anys noranta i Barcelona estava en plena ebullició, que és el pas immediatament anterior a l’evaporació», p. 93), i si s’expressa amb el que són ja llocs comuns de l’opinologia catalana ho fa sense el ploramiquisme habitual («Barcelona començava a estar massa plena de gent. Un diumenge vaig anar a fer el vermut al Poblesec i els cambrers eren nous, tots anaven de negre i duien ulleres i només parlaven espanyol o anglès; i a més, no vaig trobar lloc per seure», p. 131); va tant per feina que unes vacances que podien ser desastroses queden resumides en quatre línies exactes (p. 136):

Vaig passar quasi un mes a Holanda, fumant porros, caient de la bicicleta, arrencant tulipes, dormint en tendes de campanya i passejant pel barri dels llums vermells. No va ser tan greu.

Si els personatges secundaris no estan més ben dibuixats és perquè per la Mònica sovint no són més que ninots, i als ninots és gairebé inevitable tractar-los amb crueltat. Així, la Joana, una becària companya de departament mereix aquestes paraules (p. 177):

Com vaig poder deduir amb el temps, en Rius [el catedràtic] la va acceptar com a becària enlluernat per la seva cabellera rossa i el costum de posar-se faldilles curtes, més que no pas pel seu expedient i les seves capacitats. Però, és clar, tots dos eren poc conscients de l’evanescència d’aquests enlluernaments. Perquè, o bé tens molta sort amb la teva queratina i força de voluntat per anar a córrer cada matí, o [bé] acabes com ho va fer la Joana, amb arrels negres als cabells i uns antiestètics clotets de cel·lulitis a les cuixes i fent de noia dels encàrrecs. Des del punt de vista intel·lectual, el seu aspecte no era gaire millor. La recerca de la Joana, sobre la indústria dels filats i la mà d’obra femenina al XIX, amb prou feines tenia cos teòric [...]. La Joana, sempre atabalada, sempre carregada d’agendes i fent gestions era de facto com una secretària del professor, a la qual permetia fer alguna classe i alguna investigació trivial.

La crueltat hi és i, de passada i com qui no vol la cosa, també hi ha descripció. Fa l’efecte que si no n’hi ha més no és per incapacitat de l’autora sinó perquè la protagonista que s’ha empescat està més interessada en l’autocontemplació que en l’observació.

Només cal retreure que, com sol passar, l’editor no hagi volgut fer la seva feina (a més a més d’algun error gramatical, sobren la línia «…Les tisores» de la p. 103 i alguns efectismes de l’última part). Al marge, doncs, de detalls menors, aquesta és una novel·la llegible i divertida.

Una altra ressenya d’aquest llibre:

Julià Guillamon. «Libros, litio y cigarrillos». Suplement Culturas de La Vanguardia (24.12.08).

El sexe dels angles

2009-02-02T09:07:00.000+01:00

"We are a nation of Christians and Muslims, Jews and Hindus, and
non-believers."
(Barack Obama, 20 de gener del 2009)

Hi ha tres maneres de veure-ho:

1. Els àngels són mascles o són femelles. O, com passa amb els humans, n'hi ha que són mascles i n'hi ha que són femelles.

2. Els àngels són asexuats. Per tant discutir si són tots mascles (com ho són els monjos franciscans) o tots femelles (com ho són les monges ursulines) o si uns són mascles i uns altres femelles (com passa amb els veïns de la meva escala), no té cap mena de sentit. Dit d'una altra manera: té tant de sentit, zero, com preguntar si les amebes són mascles o femelles.

3. Els àngels ni són sexuats ni asexuats, no tenen sexe ni deixen de tenir-ne. Per tant discutir sobre quin sexe tenen (1) o sobre si en tenen (2) té exactament tant de sentit com discutir quin és el sexe dels angles (sic) o discutir si els angles tenen o no tenen sexe. Ni els angles, ni el nombre 71 ni el Big Ben tenen sexe ni deixen de tenir-ne.

El tercer punt crec que és el correcte. A part de tranquil·litzar els lectors que s'hagin pensat en el títol d'aquest post he comès un error de tecla, té l'avantatge que el poden acceptar igualment els que creuen que els àngels "existeixen", els que no saben que si "existeixen" o no (però que potser els agradaria creure-hi) i els que ni hi creuen ni hi deixen de creure (potser perquè senzillament se'ls en fot).

Si fins aquí la cosa és bastant clara, clara i sense interès, ja podem continuar.

Serà amb una anècdota, que vaig llegir primer aquí i després aquí. Un ateu militant va anar a veure Darwin i van tenir aquesta conversa:

DARWIN: Per què us fer dir ateus? M'estimo més la paraula agnòstic.

ATEU MILITANT: Agnòstic no és més que una manera respectable de dir ateu i ateu no és més que una manera agressiva de dir agnòstic.

DARWIN: ¿I per què s'ha de ser tan agressiu?

Quan llegeixes una cosa en una pantalla, tens el google massa a mà per no fer el que vaig fer jo. Vaig trobar la conversa, entre altres llocs, reproduïda a la Wikipedia. També vaig trobar uns quants llibres que la citen. I aquest text de Richard Dawkins, que naturalment creu que s'ha d'anar més lluny que Darwin. Dawkins anima els ateus a sortir de l'armari (són paraules seves). Podeu veure com ho diu en el vídeo següent.

Ara penso que hauria pogut titular aquest post Probablement no hi ha triangles equilàters, o sigui que no t'amoïnis i disfruta de la ~~figa~~ vida. No, seria massa llarg.

Michael Shermer figura que és dels no agressius, es declara agnòstic, però no para de tornar una vegada i una altra a la mateixa qüestió. En una entrevista recent diu que no es pot matar tot el que és gras, i que si en els bitllets americans hi diu el que hi diu i si qualsevol polític americà deixa anar com si res God bless America, això són pures collonades, incompatibles amb una estricta divisió entre l'església i l'estat, esclar, però que a ell li rellisquen mentre que d'aquí no es passi a coses com voler ensenyar el creacionisme a les escoles, restringir els drets dels homosexuals, etc. És una manera més simpàtica de presentar-se. Però el que al meu entendre compta és que tant ell com Dawkins són comparables als que sostinguessin la posició 2 sobre els àngels (que són asexuats, com les amebes), i a mi la posició 2 em sembla una parida tan grossa com la 1. Té la diferència que és més senzilla i elegant: si els àngels són asexuats no cal preocupar-se per quin sexe tenen ni per si tenen relacions sexuals entre ells, pareixen, etc. Però, fet i fet, és una posició tan poca-solta com l'altra. Això mateix passa amb Dawkins i Shermer. Dit d'una manera més educada, Dawkins i Shermer són tan catòlics com aquella cosa barroca que fan els capellans (amb els seus exorcistes oficials i els seus miracles).

Com que ja he creat prou confusió, no m'allargo més sobre això i ho deixo per un altre dia. No descarto que llavors encara m'expliqui més malament.

En tot cas, Shermer és un showman amb una mobilitat molt superior a la de Dawkins, com aquí demostra. Tot serveix per passar l'estona.

Digitalitzacions

2009-01-30T11:10:00.000+01:00

El blog La Llumenera de Nova York, en una columna a la dreta i sota el títol "Fa 130 anys... a Nova York", va posant-hi articles d'aquesta revista, que publicaven els catalans que corrien per allà fa més d'un segle. De moment, n'hi ha 52. Us poden assegurar moltes estones de diversió. Però hi ha gent insaciable, i per això només hi ha una cura: ficar-se en La Llumanera de Nova York en edició original, que podeu consultar aquí. Què és La Llumanera ho explica el primer text que hi apareix (núm. 1, novembre del 1874) sota una il·lustració que teniu aquí al costat (i que podeu veure més grossa aquí) :

ONCLE SAM.-- ¿Quin dimoni de llengua és aqueixa?
SENYÓ AMBRÓS.-- Català, home ¿que no ho coneix?
ONCLE SAM.-- ¡Català! ¿y que es axò?
SENYÓ AMBRÓS.-- ¡Com axò! Parle ab més respecte, que es la llengua universal.
ONCLE SAM.-- No, home, la llengua universal és lo inglés, puix se parla en la Inglaterra, los Estats Units, la India, la Australia y part del Africa, so es las cinch parts del món.
SENYÓ AMBRÓS.-- Fugi d'aquí. Que em vol pintar San Cristófol nano, vosté? Diguem: se publica a Espanya cap periódich en inglés?
ONCLE SAM.-- No, senyó.
SENYÓ AMBRÓS.-- Doncs aquí en té un en català que's publica a Nova York.

Tot això és una excusa com una altra per dir que he descobert la sopa d'all. Per ser exactes que me l'han feta descobrir. Vull dir que m'han enviat aquest enllaç i m'he de contenir per no passar-me el dia regirant totes les revistes que hi ha penjades (de moment, són 164). Vosaltres mateixos. Jo us plantifico aquí un diàleg del núm. 2 (30 d'abril del 1865) d'Un Tros de Paper, la publicació on escrivia Robert Robert, i fins una altra.

Com vaig deixar l'heroïna

2009-01-28T11:13:00.005+01:00

En els comentaris a aquest post, en Subal (àlies ~~Marc~~* Miquel Adam, àlies Vendepatrias) precisava la qüestió (vull dir l'hoax**) de l'addicció de Bolaño a l'heroïna, que ha anat corrent en anglès. Després vaig llegir aquests: Roberto Bolaño y la heroina i Vida y obra, que hi tornen i diuen el que ja havia sortit en els comentaris amb en Subal, es veu que algú va començar llegint aquest conte de Bolaño com si fos una peça totalment autobiogràfica i apa.

Si les coses anessin amb la lentitud que anava tot en els temps anteriors a Internet, primer hauria corregut el rumor que Bolaño era heroïnoman i, al cap d'uns anys, hauria sortit una biografia molt desmitificadora en què d'hauria explicat que, caram, resulta que Bolaño no era heroïnoman.

La biografia sortirà igualment, però abans ja en parla el New York Times, i no només parla de l'heroïna. Podeu llegir l'article complet aquí.

* Gràcies per la correcció.

** No em ve de gust posar el hoax, mira.

«A far l'amore comincia tu»

2009-01-28T08:21:00.003+01:00

Joan Ferran. Maleïda crosta. Traducció de Margarida Trias. Columna, l’Arquer. Barcelona: 2009. Pàgines: 208. Preu: 20 euros.

En un sentit molt lax de la paraula novel·la, aquest llibre és una novel·la. Hi ha uns personatges, o uns noms de personatges, i figura, si no ens hi fixem gaire, que hi passa alguna cosa. I és prou llarg: la part diguem-ne novel·lesca ocupa 190 pàgines; després n’hi ha 18 més d’una altra cosa que ja explicaré. Però no m’interessa el sentit lax. Aquest llibre només podia ser una novel·la, i en un sentit precís a més no poder.

Vagin a la biblioteca del seu barri per més explicacions. Si és com les que jo he freqüentat, en l’apartat N (de novel·la, narrativa o no-sé-què posar-hi) hi trobaran llibres d’articles (d’articles que no pretenen ser de ficció), dietaris (dels que no volen ser novel·les) o assajos (dels que són assajos i prou); al costat de Madame Bovary i El noi del pijama de ratlles hi ha una mica de tot. Quan jo era una criatura una vegada vaig demanar a la bibliotecària: «Aquest llibre, ¿què hi fa aquí?» La resposta va ser: «És que hi ha gent que només mira els prestatges de novel·la…» «Ja, ¿i què?» (Tinguin en compte que jo era molt jove.) «Res, que els posem aquí i així els llibres corren més.» Qui no corre vola. Amb els llibres també passa. Entesos.

El sentit de la paraula és, doncs, del tot precís: novel·la és un llibre d’aquells que encara algú fulleja, els altres llibres són els que tothom evita. Com és natural, que el sentit de la paraula sigui precís no impedeix que sigui poca-solta. Els llibres de cuina tenen més fullejadors que les novel·les, però també tenen la pega que no en pots escriure cap si la teva ignorància és universal; almenys s’ha de saber cuinar i, secundàriament, escriure. En canvi, una novel·la… Qui no n’ha escrit mai cap potser no sap ben bé com es fa, però el principi bàsic no l’ignora ningú: el que no saps t’ho inventes. I un art que es pot resumir en set paraules no deu pas ser tan difícil. De fet, molts polítics i/o tertulians l’han practicat abans de trobar altres maneres de guanyar-se la vida.

I així s’ha escrit Maleïda crosta, amb una beneita inconsciència del que és escriure una novel·la, pensant que, total, com que és una novel·la, per més que es parli de política, no caldrà matar-s’hi gaire descrivint ni argumentant res. Es tracta de fer-ho entretingut, amb una punta de suposada provocació i servint ben mastegades les quatre idees (la xifra és exagerada) que, pel que es veu, ocupen tota la capacitat neuronal de Joan Ferran.

Per anar enfilant aquestes idees (ara veig que el plural també és una exageració), Ferran s’inventa una llicenciada en Ciències Polítiques, de nom Iolanda, que, per dir-ho en les paraules que ella mateixa fa servir (p. 12), ha de fer «un treball de recerca que s’ha de centrar en els mecanismes de negociació i pacte que tenen lloc en l’activitat parlamentària». Per això parla amb diversos portaveus del Parlament català. N’hi ha que amb el nom ja paguen: el del PP es diu David Punera; el de CiU, Oriol Puigdueta. La broma dels noms s’allarga relativament, perquè d’altres polítics que surten en el llibre –però molt menys– conserven el seu nom real. Per exemple, Montserrat Nebrera, de qui se’ns diu una cosa que ja sabíem, però col·locada en un context que vostès decidiran la importància que té en el debat polític català (p. 97):

La que havia estat la musa de Josep Piqué no era una sex-symbol, però la seva figura seca i nerviüda despertava els instints troglodítics de més d’un dels seus adversaris. La Nebrera era un filó en tots els terrenys i, si hem de ser francs, més d’un fingia trobades casuals amb ella. Els galantejadors ho tenien malament. Ningú no s’ho muntava amb ella, perquè la il·lustre dama no es cansava de repetir:

–Jo, de petita, volia ser santa.

Un cop tranquil·litzats sobre aquest punt, ens hem d’intranquil·litzar novament perquè la protagonista del llibre s’enamora d’un portaveu del PSC, aquest li ofereix una feina i assistim a tot reflexions de la pobra noia (o més exactament: escrúpols de consciència) i a unes quantes discussions. I vet aquí el que té el llibre de pretesament assagístic: la Iolanda va llegint llibres, rumia, dubta, s’empipa i discuteix; de tant en tant es recorda del deu pare, que per alguna cosa es diu Joan, «un vell lluitador del passat que s’havia convertit en un possibilista», que «[v]otava les esquerres moderades, defensava la Constitució Europea i l’Estatut de Catalunya, però, alhora, mostrava una notable simpatia pels moviments populistes que florien a Llatinoamèrica», és a dir que «[d]efensava les accions d’Hugo Chávez i Evo Morales», etcètera. (p. 121-22) Ja se sap que els fills, com més passa, més s’assemblen als pares, i la Iolanda no se n’escapa. És una experiència corrent i que pot servir per escriure grans novel·les. En aquest cas no serveix ni per fer-nos passar l’estona.

Sobre el tema fonamentalíssim, el que dóna títol al llibre i que fa un any va donar una certa rellevància mediàtica a Joan Ferran, s’ha de reconèixer que l’esforç d’elaboració és notable. Comparem, per exemple, les declaracions de Joan Ferran en aquesta entrevista (publicada el 04.12.2007) amb el que llegim a les pàgines 62-3 de Maleïda crosta i que cito:

En Joan sostenia que el conegut locutor [Antoni Bassas] cada matí deixava anar un sermó, que editorialitzava i llançava intencionadament les seves opinions per les ones amb l’excusa de servir la informació, però que, en el fons, adoctrinava subtilment. El pare de la Iolanda sostenia la tesi segons la qual, en els mitjans de comunicació públics de la Generalitat, persistia una inèrcia del passat, una «crosta» en la qüestió conceptual i en els mecanismes de funcionament. Una forma de fer i de dir sedimentada al llarg de dues dècades de govern pujolista. La seva no era una crítica a la feina dels professionals, sinó a la desídia, o a la covardia del govern tripartit i dels seus nous gestors a l’hora d’enfrontar-se amb unes formes de funcionament periclitades. El fons esquerranós i contracultural del pare de la Iolanda el duia a denunciar la cosmovisió nacionalista, el llenguatge, els continguts i els conceptes utilitzats per la radiotelevisió pública del país. El mapa del temps fragmentat i en vertical, els eufemismes i les el·lipsis per referir-se a Espanya, l’ús desproporcionat del terme Estat, etcètera.

Exactament: etcètera. Es veu que aquí es on l’autor es va cansar de copiar. Ferran diu el mateix que va dir fa un any, amb la diferència que ara diu clarament Antoni Bassas i llavors només deia: «quan un director de programa pronuncia arengues com les que se senten a primera hora del matí…». Sí, realment per fer aquesta extraordinària revelació calia escriure una novel·la. El dia que el senyor Ferran vulgui demanar un taxi escriurà una trilogia.

La novel·la s’acaba a la pàgina 190. Les 18 pàgines que vénen després són una llista de noms propis de persones reals que apareixen, sovint una sola vegada, en el llibre. De cadascun se’n diu alguna cosa que val la pena llegir, encara que de vegades es limiti a una línia de text. És una iniciativa molt d’agrair i que espero que tots els llibres futurs (sobretot els tan ben maquetats) imitaran. Els lectors no podem estar per tot i necessitem que algú ens aclareixi (p. 197) que Harrison Ford és un «actor que encarna Indiana Jones a la pantalla» o que Sant Joan de la Creu (p. 206) era un «poeta i religiós espanyol». Aquestes dades, indispensables per la correcta lectura del llibre, no hauríem sigut mai capaços de descobrir-les tot sols. Cal lamentar, però, que la llista es limiti als noms propis, perquè quan, per exemple, en l’entrada dedicada a Tolstoi (p. 207) llegim que era un «defensor de l’esperanto», com que no sabem si l’esperanto és un gènere musical o una espècie animal amenaçada d’extinció, quedem sumits en una gran desconcert.

El canelobre

2009-01-21T08:09:00.003+01:00

Anna Carreras. Tot serà blanc. Lleonard Muntaner. Palma: 2008. Pàgines 133. Preu: 13 euros.

No és cap secret que alguns dels pitjors prosistes catalans actuals són poetes. Però qualsevol poeta sap que si vol cobrar una mica pels seus llibres, li convé passar-se a la prosa declarada. Hem de valorar el seu esforç. De fet, la majoria de poetes que fan aquest pas ja escrivien en prosa abans d’intentar escriure contes o novel·les, només que era aquella forma de prosa que practica la gent mandrosa, que no tenen forces per acabar cap línia i abans d’arribar al final premen enter –i també és cert que, de vegades, alguna línia resultava que era un vers, per aquelles casualitats que no sempre es poden evitar–. En aquestes circumstàncies, passar a la prosa comporta un augment de la productivitat teclejadora, i qualsevol augment de la productivitat en un país en crisi mereix ser celebrada.

Anna Carreras no ha seguit ben bé aquest camí. Almenys no em consta que hagi fet els versos o pseudoversos habituals. A la solapa de la seva última novel·la confessa la seva «amistat» amb uns quants poetes de renom i es declara autora d’uns «estudis crítics sobre la literatura i l’art dels anys setanta i vuitanta», encara que entenc que es tracta d’una feina critica sui generis perquè d’un dels llibres que aquí consten com a «estudis crítics» (El cervell i les venes), una solapa anterior en deia «llibre d’aforismes». No conec aquests treballs i no puc parlar-ne. Potser indiquen alguna cosa sobre el seu caràcter uns articles de la mateixa autora, i suposo que d’un gènere semblant, publicats en revistes virtuals (per exemple: aquest, aquest i aquest), que trobo pretensiosos, obscurs i d’una vacuïtat difícil de superar. Vistes aquestes mostres, sospito que la labor crítica de Carreras es pot comparar a la pitjor poesia-enter que es va produint. Però em limitaré a parlar les seves novel·les.

Camisa de foc, publicada al gener del 2008, és una novel·la escrita amb una prosa laberíntica que vol reflectir les giragonses d’un pensament obsessiu; la narradora-protagonista és una dement. És un llibre que no té res a veure amb les novel·les que semblen extensions de Ventdelplà i, com és lògic, va tenir una bona acollida crítica per la inevitable tirada apocalíptica que obliga a deixar bé qualsevol cosa que sigui prou minoritària i espessa. Però no cal ser gaire sagaç per adonar-se que el llibre promet el que no dóna. S’ha d’estar molt distret per no veure que tot just començada la novel·la, i referint-se òbviament a les pàgines que seguiran, apareixen frases com aquestes:

Em poso a llegir i em sorprenc quan m’adono que es tracta d’una extensa carta d’amor, molt diferent del que he vist fins ara. Les paraules flueixen lliures, plenes de literatura i de sentiments que s’hi imbriquen, l’atmosfera creada és pura i romàntica, un deliri amorós poètic farcit de codis interns i d’escriptures microscòpiques [...]. Em dic que sóc davant d’una carta que recorda el Werther de Goethe, pel que té d’extrem [...]. La carta vessa llenguatge amorós, transparència, circulació, lluny de tòpics i d’imatges amanides. [...] He de confessar que em vaig emocionant per moments. L’autora de la carta em sedueix, em sorprèn, m’encanta, eclipsa tot model.

Es podria pensar que aquest text és una paròdia. La pega és que no hi ha res, en el context en què apareix, que ho indiqui. L’autora escriu coses com aquesta amb una serietat total. Es pensa que és Goethe, com a mínim i per començar, i ho proclama sense gens de vergonya. En vista d’això, hi ha hagut qui ha dit –i tampoc hi ha indicis que fes broma– que «la aparición de Anna Carreras en el panorama literario catalán es un bombazo». Si del que es tracta és d’arrasar el que queda de la literatura catalana pel procediment d’elogiar els més llibres més demencials que es publiquen en aquesta llengua, de bombazos fa anys que ens en cauen a sobre.

En el cas de Tot serà blanc, per més que costi d’imaginar, les coses empitjoren. M’imagino que si encara hi ha lectors que es donen vergonya de llegir Danielle Steel directament i que en volen un succedani amb moltes pretensions artístiques, aquest és un llibre per ells. Carreras, com que evita muntar un argument i construir uns personatges i tot ho confia en l’elaboració verbal, figura que ha escrit una obra literària. Però resulta que l’estil és inflat i sense cohesió, i que no es basa en res més en les ganes, que la seva autora no para de proclamar, d’escriure una gran obra, o sigui una obra original. Novament des del principi, Carreras no enganya (pp. 13-4):

La temptació de la humanitat de romandre aferrada als vells costums sempre és titànica. L’amor, alterat per unes hormones que es desperten amb la primera xafogor, es generava a l’aire com un tumor cerebral en plena metàstasi; la literatura que es venia a les llibreries no era capaç de fugir de la banalitat i de l’ancoratge en pàgines i pàgines de tòpics que s’atropellaven els uns als altres [...]

Crec que és lícit «traduir» el text. Un cop net del vocabulari i les metàfores que l’autora és incapaç de controlar, podria quedar així: «Als humans ens costa molt canviar de costums. La calor desperta el desig sexual. A les llibreries només hi ha llibres banals.» Carreras ha necessitat 68 paraules per expressar dues idees justament banals i una de falsa que no lliguen en absolut si no és per la seva voluntat d’ajuntar-les peti qui peti. L’operació de «traducció» es podria anar fent al llarg de tot el llibre –la fem implícitament quan el llegim, i per això és una lectura esgotadora–, i llavors ens trobaríem a la pàgina 17 demanant-nos com ens hem de prendre una frase com aquesta: «[s]empre havia pensat que tothom és parcialment [sic] foll amb certes [sic] zones de lucidesa». ¿És un lapsus i en realitat volia dir que tothom és totalment –bé, majoritàriament– boig amb certes estones de sensatesa? ¿O volia dir tot el contrari, que som majoritàriament sensats amb estones de bogeria? ¿O de debò vol dir el que diu, una cosa tan suada com ara que tothom té alguna cosa de boig i alguna cosa de sensat i que vés a saber?

Quan un personatge, Annieke, pateix pel que li ha passat a un altre, Magritte, de qui fa dies que no en sap res, el narrador ens ho fa saber d’una manera que combina sense traça l’ampul·lositat amb el clixé: «¿Podria ser que, senzillament, es trobés malament i no fes acte de presència ni per via telefònica?» (p. 85) El Josep Cuní de Polònia ho trobaria magníficament redactat. Però a mi em semblen més prometedors passatges com aquest (p. 75): «l’Annieke baixà al carrer i se situà estratègicament al bell mig del mercat, a l’epicentre de centres concèntrics d’en Magritte». L’intent d’imitar la frase més coneguda de Sofía Mazagatos sembla clar, i el fet que no hagi aconseguit superar l’original no hauria de desanimar Carreras: cal encoratjar-la a seguir per aquest camí. De moment, ja se sap que una de les seves novel·les inèdites es titula La plaça de l’imant.

Altres ressenyes d’aquest llibre.

Julià Guillamon. «Microparábolas», suplement Culturas de La Vanguardia(14.01.09)

Xavier Pla «Viacrucis blanc», suplement Cultura de l’Avui (03.01.08)

Entrevista a l’autora al programa Silenci del Canal 33 quan va publicar el llibre La camisa de foc.

El tronc més flac

2009-01-14T08:09:00.004+01:00

Joan Triadú. Memòries d’un segle d’or. Proa. Barcelona 2008. Pàgines: 440. Preu: 24,50 euros.

Ferran Toutain, en un article sobre Robert Robert, afirma que «els seus materials [els d’aquest escriptor, s’entén] formen part del tronc més robust del llegat literari occidental», aquell en què «la literatura serveix per mostrar el caràcter il·lusori de les aspiracions humanes, el xoc grotesc que es produeix cada dia entre les pretensions alades dels homes i la ferma realitat del món que trepitgen». Al costat d’aquest tronc en creix un altre, el de la literatura que «es proposa transcendir —ocultar, en realitat— la banalitat dels anhels humans convertint l’inconcret en promesa i l’absurd en identitat» Del «tronc més robust» en formen part autors com Robert, Carner o Pla. Pertanyen al segon tronc autors com Verdaguer i bona part del romàntics; no és pas, doncs, una tradició de poc pes i que es pugui despatxar de qualsevol manera. Com que això no són els apunts per poder presentar-se a un examen, en tinc prou que la distinció quedi mínimament clara. Farà servei tornar a citar Toutain, que resumint un llibre de René Girard, exposa la distinció amb aquesta frase:

[L]’experiència humana no és més que imitació mútua, tot desig és un desig induït, tota personalitat és de préstec, i els escriptors han de triar entre assenyalar o mistificar aquesta realitat.

Els escriptors que decideixen «assenyalar aquesta realitat» són els del «tronc més robust»; afegiré als Robert, Carner o Pla, tres autors no catalans perquè es vegi que pot tractar-se d’escriptors que a primera vista no tenen res en comú: Cervantes, Dostoievski i Proust també formarien part d’aquest tronc robust (per més explicacions, que no caben en aquest espai, remeto a la lectura de Girard, que recomano en tot cas). Els que falsegen i confonen «aquesta realitat» són autors com Verdaguer o Victor Hugo. I els lectors d’aquest blog entendran sense cap dificultat que la frase anterior no és un insult gratuït a morts il·lustres, i ho entendran perquè saben molt bé que per falsejar qualsevol realitat n’hi ha prou de mirar-la amb les millors intencions. Pensin en l’última vegada (i en la penúltima, i en l’antepenúltima) que van mentir el seu o la seva consort: segur que ho van fer guiats per una intenció boníssima. Salvades totes les distàncies que calgui, Verdaguer i Hugo feien com nosaltres.

Com és natural, als autors mistificadors els convé tenir crítics mistificadors, que serveixen per dirigir els aplaudiments; si no del públic, dels professors. Però aquests crítics compleixen també una altra funció. Cal desactivar els altres escriptors, els que posen de manifest que tots els desitjos humans, que tot el que ens mou, és imitat (o sigui falsificat), els que mostren que vivim literalment en un món de mones. El crític mastega aquests escriptors i els regurgita, per exemple en la forma d’antologies, o posant-los cadascun en una casella de les moltes classificacions inventades per fastiguejar els alumnes i fer-los perdre l’esperança de divertir-se llegint.

No dic que Joan Triadú, en la modalitat de crític mistificador, hagi sigut modèlic. Ara, s’ha de reconèixer que ha treballat amb constància, i no dubto que els seus elogis han aconseguit que uns quants lectors es tornessin al·lèrgics a força llibres catalans bons. Si no ha pogut estendre més l’al·lèrgia no és perquè no hi hagi fet el que bonament ha pogut. Ell hauria volgut deixar bé a tothom. El seu fracàs es veu en el fet que encara ara només sigui capaç de dir, quan parla d’un tal Josep Pla, que «és, com el seu nom indica, pla» (escoltin a partir del minut 2.22 aquesta entrevista), observació que lliga de primera amb el que diu a la p. 219 d’aquestes Memòries d’un segle d’or:

Parlem ara de retruc de l’Antologia de poesia? Què faríeu si després de publicar un treball propi, essent jove i amb tot el dret d’opinar, comencessin a fer jocs de paraules amb el vostre cognom?

Exactament allò que els altres li van fer a ell (treure del cognom Triadú brometes com «tria dur» i «triadures») i que va trobar i troba tan mal fet, ho fa ell amb el cognom d’un altre («és, com el seu nom indica, pla»), i és tot l’argument literari que se li acudeix. Com a exemple d’imitació és tan modest com es vulgui, però qui fa el que pot no està obligat a més.

En les memòries d’autors catalans que he llegit els últims mesos, i segurament els últims anys, el pudor és gairebé sempre el primer que l’autor ens mostra de si mateix. Se sol aplicar una autocensura estricta quan es redacten memòries, està permès parlar d’alguna anècdota de la infància, dels estudis, dels amics i de ben poca cosa més. Són memòries que brutegen. Si un es posa a escriure les memòries i ha viscut durant desenes d’anys amb la mateixa dona i hi ha tingut uns fills, és una falta de respecte considerable dedicar només quatre línies aquí i quatre allà a aquests fets. Triadú ha llegit massa novel·les per caure en aquest error i se li ha d’agrair que s’expressi. Ho fa sobretot en el primer i l’últim capítol, unes desenes de pàgines de prosa disgustada, cursi a estones i encarcarada sempre. He dit que se li ha d’agrair que s’expressi, no la manera com s’expressa. Copiaré dos passatges breus que tenen poc o molt d’il·lustratius (no en dono més perquè el primer capítol està a disposició de tothom que el vulgui llegir):

D’altra banda, jo podia dir [...] que era “verge de tot plaer amorós”. Havia llegit, en canvi, tot el que se’m presentava, des de Henry Miller als detestables Joaquín Belda o Felipe Trigo [...]. El sexe s’aparellava amb la pornografia, indissociables. Fins que em vaig casar [als 35 anys]. Encara més: puc dir que no m’havia mirat, allò que n’hauria de dir «repassar», una noia més avall del coll. (p. 16)

Volíem tenir fills ben aviat, tan bon punt vinguessin. Depenia que fos possible, però ho desitjàvem vivament. Molt ben aconduïda pel ginecòleg doctor Àngel Fàbregas, la Pilar s’hagué de quedar al llit per tal de preparar una intervenció amb la qual, extirpant-li dos quists al coll de la matriu, podria infantar. (p. 400)

Plenes de noms d’escriptors, d’anècdotes d’escriptors, de cartes d’escriptors, de festes i festetes literàries, aquestes memòries serien també una bona manera d’allunyar el públic de la lectura, si és que el públic s’aventurés a llegir-les. Novament, només es pot repetir que Triadú ha fet el que ha pogut. Més que una reivindicació de la literatura catalana del segle XX, aquest llibre és una celebració de la pròpia feina de crític i militant de la causa. Això forma part del tracte, era l’esperable, i no hi ha res a dir. Que uns quants ho trobem més aviat fotut és evidentment problema nostre.

Les xifres exactes

2009-01-12T13:45:00.002+01:00

Vinyeta de Manel Fontdevila.

Ningú sap el dia ni l'hora

2009-01-08T20:03:00.003+01:00

No senyor, ningú sap el dia ni l'hora però serà aviat.

Els descreguts, llegiu "End Times" (hi ha traducció esp. per la via Esp.).

Per més detalls, llegiu la "Parabola de les deu verges".

«I kissed a girl»

2009-01-07T08:06:00.002+01:00

Anna Tortajada. La meva diable porta xanques. Abacus. Barcelona: 2008. Pàgines: 160. Preu: 12,95 euros.

Abans d’escriure una novel·la és convenient escriure contes, per escalfar. El conte és un gènere menor, com la longitud indica. I per començar les coses s’han fer petites, amb l’esperança que algun dia les arribarem a fer ben grosses. Seguint un principi similar, abans d’escriure llibres per adults és convenient escriure llibres infantils, o juvenils. A mesura que els lectors aniran creixent, l’autor anirà aprenent, d’una manera progressiva i raonable, a escriure per lectors més grandets.

El paràgraf anterior és una pura animalada i és també escrupolosament obeït per moltes persones que no estan tancades en cap presó ni en cap manicomi. En part és gràcies a obediències així que els llibreters no saben on ficar tants llibres nous com es publiquen. Se’n queixen amb regularitat. Per això, quan una llibreria es posa a fer d’editorial, tenim dret a esperar que les coses seran una mica diferents. Abacus s’ha posat a editar llibres i ha començat amb dues novel·les juvenils. Diuen ben clar que es tracta de vendre-les als alumnes de secundària, que compren els llibres per prescripció professoral. Ara bé, aviat els joves es faran adults, tindran ingressos propis i decidiran tot sols quins llibres compren, si és que en compren. En la major part dels casos, ja sabem que decidiran no comprar-ne. Llavors la valoració d’un llibre juvenil (o d’una col·lecció de llibres juvenils) no pot fer-se al marge d’això: ¿es tracta d’endossar tots els llibres possibles a un mercat relativament captiu, de vendre llibres a no lectors i prou, o bé es tracta també, a part de vendre tot el possible ara, de fer lectors futurs? Si es tracta d’això segon, la condició segura per l’èxit és molt senzilla: els llibres que es publiquin han de ser bons.

Abacus de moment ha publicat dues novel·les. L’una és Gen, d’Andreu Martín, autor conegut i de molt èxit, que potser ha aconseguit mantenir una bona quantitat dels seus lectors adolescents en les seves novel·les per a adults. Això és un mèrit indiscutible. Convé precisar també que Martín no té èxit perquè sigui un escriptor distret; en té perquè és un escriptor per lectors distrets. Per llegir-lo només t’has de preocupar de no perdre cap dels ganxos que va posant en el llibre i anar-te deixant estirar, ara una pàgina més, ara un capítol més, i així fins al final. Un lector no distret veuria de seguida massa coses: veuria que els seus personatges són tan convencionals com els de la TV movie més tronada i que el seu llenguatge és aquell català ortopèdic que va fer córrer tant de paper als anys 70 i 80 i que per sort ha anat desapareixent. M’hi pensaria molt, doncs, abans de regalar un llibre seu als fills del meu pitjor enemic.

El segon llibre que ha publicat Abacus és La meva diable porta xanques d’Anna Tortajada. Sense el domini de l’argument que té Martín, Tortajada ha muntat la novel·la seguint un esquema que aconsello entendre de seguida perquè no el penso repetir; el llibre té tres parts: la primera és la presentació, la segona és el nus i la tercera, el desenllaç. En els cinc primers capítols apareixen les tres protagonistes de la història (Sara, Berta i Marta), les seves famílies, el poble on viuen i la colla de diables de la qual són membres (que proveeix uns secundaris indispensables: Lluís i Miquel). La presentació dels personatges té el mateix interès que veure com algú treu de la capsa unes fitxes de dominó. Els personatges es distingeixen pels noms i per unes quantes circumstàncies familiars i de personalitat, però en el fons són peces indistingibles que l’autora ha marcat amb signes diferents per no confondre-les. Serveixen únicament per exposar una lliçó, que és tota la raó de ser d’aquest llibre.

La lliçó és senzilla i es pot formular exactament en quatre paraules: ser lesbiana és normal. La desgràcia de potser milers d’adolescents serà que no en tindran prou d’aprendre de memòria aquestes quatre paraules i recitar-les sense equivocar-se davant de l’autoritat, sinó que hauran de comprar-se aquest llibre i fer veure que n’han llegit les 160 pàgines. Molts no ho faran veure i les llegiran efectivament, perquè no s’aprèn a mentir en dos dies. Dubto que n’hi hagi gaires, per això, que es deixin seduir per coses com els sms i els xats que esquitxen el llibre i que semblen més aviat destinats a convèncer els professors que aquesta novel·la encantarà els seus nanos. Té de tot per agradar: homosexualitat femenina adolescent (relativament adolescent, perquè les noies estan a punt d’entrar a la universitat), missatges abreviats i remarcats amb una tipografia diferent («Trukm qan pugis»), canvis de punt de vista per dissimular que no hi ha cap personatge amb un mínim de consistència interna i sermons que comencen al primer capítol i que, després d’unes pàgines de descans, reprenen cada cop amb més freqüència fins al paroxisme que acaba el llibre i la paciència.

He dit que La meva diable… té nus i desenllaç. El nus és que dues noies (Berta i Marta) descobreixen que s’agraden. El desenllaç és que s’ho diuen, s’ho demostren, ho expliquen a tothom i lluiten contra la intolerància representada per un personatge (Miquel), que encarna tots els mals: és homòfob i ve d’un pèl que no és un maltratador de dones. Però el sexe masculí queda salvat per la presència d’un personatge tolerant i model de virtuts (Lluís, que s’ha fet nòvio de la tercera de la colla, Sara).

La prosa de Tortajada és correcta i es deixa llegir sense gaires entrebancs –vull dir, amb menys entrebancs que la d’Andreu Martín–, mentre la temperatura emotiva de la història no puja. Quan puja, tenim moments com aquest (p. 151), en què la nòvia de Miquel s’allibera de la seva tirania:

La Sara té raó, Miquel. Les dones decidides et fan por. Una por que et mors. Mira’m a mi. Només pots anar amb ties com jo, que t’ho aguanten tot, que s’ho deixen fer tot i no repliquen mai. Et deixo, Miquel. No m’agrada com em tractes. Com acaba de dir la Marta, i molt ben dit, jo també sóc una persona. I no vull que em facis la vida impossible, perquè d’aquí a quatre dies, encara m’estomacaràs i no m’ho perdonaria.

Hi ha moments pitjors. Figura que el llibre és una història d’amor i, com ensenyen en algun taller literari, «“Les accions s’expliquen, els sentiments es mostren”. Dit així sembla fàcil, però portar-ho a terme, és difícil. N’aprendrem.». Es veu que aquell dia Tortajada es va saltar la classe, perquè l’únic que ha après al respecte ens queda clar quan les dues noies enamorades per fi s’acosten una mica físicament (pp. 119-20):

La Marta va riure i es va adonar que reia de felicitat. D’una felicitat nova, molt diferent de totes les vegades que havia pensat que era feliç. I ja no podia demanar res més a la vida.

–Amb ningú la vida em sembla tan emocionant com amb tu, Marta –va dir la Berta i els ulls se li van posar brillants, com si estigués a punt de plorar. Però no va plorar.

La Marta va allargar la mà. Va vacil·lar un instant i li va apartar una grenya resplendent i negra que se li havia escapat de la trena i després, entretenint-s’hi, li va acariciar la galta amb les puntes dels dits que se n’hi havien anat tots sols.

–Tenia tantes ganes de tocar-te…

L’escena continua una mica, però la deixaré aquí. Que brilli aquesta prosa decorn flakes i aquesta grenya resplendent i negra.

Governar i riure

2008-12-31T08:11:00.002+01:00

Esther Tusquets i Mercedes Vilanova. Pasqual Maragall. El hombre y el político. Ediciones B. Barcelona: 2008. 2a edició. Pàgines: 242. Preu: 20 euros.

Pasqual Maragall. Oda inacabada. Memòries. La Magrana. Barcelona: 2008. Pàgines: 353. Preu: 20 euros.

Tusquets i Vilanova han llegit uns quants llibres sobre Maragall (els fan constar en el pròleg), han accedit a uns papers familiars inèdits i han entrevistat Maragall mateix, Diana Garrigosa, Jordi Pujol, José Montilla, Narcís Serra, etcètera. El millor i el més nou que aporta el seu llibre són les declaracions extretes d’aquestes entrevistes, que podrien ser una primera aproximació al retrat seriós de Pasqual Maragall que algun dia potser es farà.

Hi ha paraules de Garrigosa que haurien de sorprendre, però com que estem tan curats d’espants no sorprenen gens. Per exemple, aquestes (p. 180):

En la primera campaña [la de l’any 1999] a la Generalitat perdió votos en el Baix Llobregat porque hubo una consigna dentro del aparato del partido… No lo entiendo, porque era tirar piedras al propio tejado. [...] Pasqual hizo una campaña abierta, y ellos, en plan purista, boicotearon las actividades. Iceta no soportó que montaran un centro de campaña en la calle Consell de Cent. Si el partido no hubiera hecho tan poca campaña, Pascual habría salido a la primera.

Boicot és una paraula prou dura perquè algú es prengui la molèstia de contestar si no fos del tot exacta. Però som al país que som i aquí les paraules valen poquíssim. La prova és que ni ens escandalitza ni ens estranya que Maragall digui (p. 207): «A mí la redacción del Estatuto no me gusta nada. Es demasiado largo», i que a continuació critiqui la desconfiança i la ingenuïtat d’un cert catalanisme que és el responsable d’aquesta redacció («piensa [aquest catalanisme] que, si pone por escrito las cosas que pretende evitar, éstas no ocurrirán»). Vist que a l’ex-president no li agrada la redacció de l’Estatut ni s’identifica amb la mena de catalanisme que va inspirar aquesta redacció, caldria saber què li agrada i què defensa exactament de l’Estatut. Doncs ho diu ben clar: la seva inconstitucionalitat. Exactament això (p. 206):

Lo que hemos terminado haciendo en el Estatut –ahí está la madre del cordero y la esencia del problema– es cambiar la Constitución sin tocarla. Si yo digo esto en público, me dirán: «En tal caso, el Tribunal Constitucional se lo tiene que cargar», por lo tanto no lo digo. Pero en realidad hicimos, por vía del Estatut, lo que habríamos tenido que hacer por vía de la Constitución, y que estuvimos a punto de hacer.

D’algú que fa una cosa sabent que incompleix una llei en vigor, però amb la confiança que a darrera hora la llei no se li aplicarà o la reformaran per fer-lo content («estuvimos a punto»), ¿vostès com en dirien? Però no val la pena entretenir-s’hi. Maragall ja ho té molt difícil per sorprendre’ns. Té de bo que s’hi esforça. I jo diria que almenys una vegada ho aconsegueix. És quan parla del moment que Zapatero li va demanar que dimitís. Explica que era la condició que Artur Mas posava per donar suport a l’Estatut. Això que un nacionalista català declarat vagi a veure el president del govern espanyol perquè destitueixi el president de la Generalitat és una escena digna d’atenció, però avui es tracta de Maragall. Fixem-nos-hi. Li diuen, o sigui li manen, que plegui. ¿S’imaginen la reacció? (p. 214)

Primero dije que no y después dije que sí. A la segunda o a la tercera. A la primera me di un hartón de reír y a la tercera dije: «Bueno, vale, hagamos esto y terminemos de una vez.»

La qüestió no és de què reia. La qüestió és ¿com és que no hem de fer cap esforç per creure’ns-ho?

Tusquets i Vilanova mantenen una certa ambivalència, o fan veure que la mantenen. Així, per exemple, deixen que Maragall i Garrigosa expliquin uns fets a la seva manera (els deixen dir que Maragall no tenia ambicions polítiques i que si va acabar sent alcalde de Barcelona va ser de rebot, quan al seu amic Narcís Serra el van cridar al Ministeri de Defensa) i després ens donen «otra versión» (p. 130), segons la qual Maragall ja aspirava a ser conseller de la Generalitat de Tarradellas i no se’n va sortir, aspirava a ser candidat a alcalde de Barcelona i «[i]nexplicablemente, se le conminó a que fuera de segundo en el tándem de Narcís Serra para conseguir la alcaldía» (p. 132), i quan l’any 1982 el Psoe guanya les eleccions generals, Maragall està convençut que el faran ministre, i llavors fan ministre Serra i a ell, de rebot, li toca l’alcaldia. «¿Cuál de los dos cuentos, de las dos versiones, está más cerca de la realidad?», pregunten Tusquets i Vilanova (p. 133). Volen que ens creguem (més) el segon de conte, això ja es veu, però no poden demostrar què té de veritat («nunca se ha sabido qué o quiénes relegaron a Pasqual a un segundo puesto»), i doncs en això, i en tot el que és essencial, el llibre queda com una primera aproximació, massa cautelosa, a la biografia de Maragall.

Hi queda en aquesta segona edició, que és la que es pot comprar a les llibreries. Però es veu que no hi quedava tant en la primera, que va ser guillotinada davant de l’amenaça de querella, i per causa d’uns passatges que aquí se citen una mica: es veu que les autores citaven extensament unes memòries del pare de Pasqual Maragall, que ara la família vol amagar, i feien unes referències a la malaltia de l’ex-president, que pel que sembla han quedat molt retallades. Així i tot, aquesta segona edició conté una frase (p. 230) que les autores, sempre tan cautes, no deuen haver deixat en el text perquè sí:

La última experiencia, la más dura y definitiva, tuvo lugar cuando, sin atisbo de piedad, en noviembre de 2007, le obligaron [els seus antics companys del Psc] a hacer público su alzhéimer.

M’agafo a aquesta frase per passar a les memòries de Maragall, Oda inacabada. Al principi i al final d’aquest llibre (p. 21 i p. 302) se’ns explica que Maragall va prendre la decisió de fer pública la seva malaltia al juliol del 2007, quan va anar a Boston «per obtenir dels especialistes del Massachusetts General Hospital una segona opinió mèdica sobre el primer diagnòstic del New York University Medical Center aquella mateixa primavera» (p. 19), i s’hi va decidir quan va llegir al diari un article (aquest) sobre un malalt d’Alzheimer. Com dirien Tusquets i Vilanova: ¿quin dels dos contes és més a prop de la realitat? ¿El que surt a les memòries de Maragall o el que es conserva en el llibre amputat que aquestes dues senyores han acabat publicant?

Maragall no nega que a la primavera del 2007 sabia que tenia Alzheimer i l’hemeroteca no es resisteix a informar-me que el 7 de maig del 2007 el delegat de la Generalitat a Madrid deia que Maragall estava malalt; l’endemà aquest alt càrrec era cessat pel president Montilla. Tenint en compte aquest fet i la frase del llibre de Tusquets i Vilanova que ara he citat, no es pot despatxar la qüestió dient senzillament que Maragall va decidir parlar de la seva malaltia perquè va llegir un article al diari. En el cas dels rumors de l’alcoholisme, a les memòries bé que es fa constar que és una difamació (pp. 126-7). Doncs bé, en el cas de l’Alzheimer o bé Tusquets i Vilanova són unes difamadores (difamarien uns prohoms del Psc) o bé les memòries comencen i acaben amb la mateixa mentida.

Aquesta Oda inacabada comparteix amb les memòries de Pujol, un mateix defecte bàsic: l’ha escrita algú que confon unes memòries amb un dossier. L’acumulació de papers i paperets s’ha produït (notes que Maragall va prendre i que conserva, trossos de discursos, declaracions…) i la redacció que els lliga és acceptable, però només com a prosa de dossier. Darrere aquestes tres-centes pàgines no s’hi veu, ni tendencialment, cap unitat que no sigui la del processador de textos. Algú deu haver escrit materialment aquestes pàgines, no pas Maragall, que només diu que ha rellegit textos vells, que ha parlat amb col·laboradors i que ha fet servir un micròfon (s’entén que per enregistar allò que se li anava acudint). És un llibre que probablement ha tingut diversos cuiners, però no hi ha ningú que firmi com a coautor o copista. La cuina, en tot cas, és força deficient. Per mostra, dos paràgrafs (p. 271):

¿Tot hauria anat millor si hagués acceptat el suggeriment que em va fer el president Rodríguez Zapatero en una reunió al palau de la Moncloa pocs dies abans de la Mercè del 2005, en el sentit d’anunciar la meva retirada de la política com a suposat preu polític per obtenir el suport de CiU al projecte de nou Estatut?

Segurament no hauria anat millor, llevat que es vulgui creure que si jo hagués acceptat aquella proposta l’oposició nacionalista hauria assumit més fàcilment un Estatut menys ambiciós en el tràmit al Parlament. Al meu entendre, es tracta d’un supòsit poc versemblant.

Semblen escrits per algú que dubtava entre compondre un sonet o omplir una instància i va decidir fer-ho tot alhora per estalviar paper. Són d’aquells textos que és recomanable no llegir en veu alta si no es vol morir d’asfíxia.

Pel que fa al detall de prendre’s la destitució rient, aquestes memòries el deixen perfectament boirós. Se’ns diu que aquelles paraules de Zapatero «van provocar una situació xocant i tensa, però sobretot impròpia; per a mi, inadequada» (p. 272). No sembla una manera de dir que es va fer un gran tip de riure, però vés-ho a saber.

Encara que ens escanyi la tenebra

2008-12-24T09:11:00.002+01:00

Josep M. de Sagarra. El poema de Nadal. Il·lustracions d’Enric C. Ricart. Edicions 62. Barcelona: 2008. Pàgines 77. Preu: 9 euros.

En el text «Josep Maria de Sagarra i la seva prosa», inclòs en el llibre Retrats de passaport (O. C. volum 17), Josep Pla diu tres coses sobre la poesia de Sagarra que aprofitaré: la primera és que «és possible trobar-hi moments excel·lents», que és una manera de dir que, fora d’aquests «moments», d’excel·lència ja no n’hi ha tanta; la segona, que per convicció o per convenció, quan Sagarra fa versos mira «d’accentuar-ne el matís ingenu, pueril i delicat»; la tercera, que la seva poesia satírica, «generalment improvisada», «és de primer ordre i probablement més bona que l’altra».

No parlaré de la poesia satírica, però en aquest poema de Nadal, com en qualsevol tirada una mica extensa de versos de Sagarra, trobem de seguida «moments» d’una gran qualitat que fan tot l’efecte d’haver-se acudit al seu autor mentre escrivia a raig, com quan improvisava. Un altre escriptor hauria triat aquests «moments», aquests passatges feliços, i hauria anat treballant la resta del poema perquè les baixades de to fossin menys visibles i quedés un conjunt més o menys homogeni. Esclar que un altre escriptor, primer de tot, hauria sigut incapaç de produir un doll tan ric de versos –per la simple raó que d’on no n’hi ha no en raja–. Llavors, tampoc hauria arribat a fer els descobriments que fa Sagarra i, per tant, s’hauria estalviat la feina de depurar-los de totes les adherències que els acompanyen.

Amb un poeta exuberant com Sagarra és fàcil cedir a la temptació de tallar. Per exemple, el cant III acaba així:

Si ets net de cor, pastor mesquí,

no t’has de perdre pel camí

que et va guiant l’estrella cauta;

no t’has de perdre, pastoret,

anant seguint el camí dret,

amb el sac de gemecs i la flauta!

Pastor dels meus somnis d’infant,

de les meves tristeses de gran,

pastor menut del meu pessebre,

tant és que fem com que no fem,

sempre es troba el camí de Betlem,

encara que ens escanyi la tenebra!

La puerilitat i la delicadesa, que deia Pla, són ben visibles, i amb la diversió d’anar acumulant rebles n’hi ha prou per anar llegint sense molèsties. Però llavors, quan ja ens hem deixat endur per la música (la «musica», que diria Sagarra, perquè és més fàcil de fer rimar) i potser ja no esperem res més, resulta que el cant s’acaba amb la paraula tenebra, que per més malícia rima amb pessebre. I si ens fixem en els quatre últims versos sols –o encara millor, els dos últims, i prescindint del tot de les rimes anteriors–, la cosa comença a tenir un interès molt diferent del simple saltironeig de rodolí en rodolí.

La causalitat ha fet que la pàgina 75 d’aquesta edició acabi amb els versos:

Ai, si no fos aquesta nit tan clara!

Seríem tros de carn i pensament [...]

És una idea perfectament expressada. Diria que no hi sobra, i sobretot que no hi falta, res. Llavors girem el full i a la pàgina 76 trobem els versos següents:

[...] que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,

pell d’home que arrossega la corrent!

Però Nadal ens ha pintat el rostre

amb un vermell precís i decidit,

i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,

de terra, de nissaga i d’esperit.

Dir que només som un tros de carn i pensament és poc original; ara, apunta en una direcció ben precisa: que alguna cosa més hi ha d’haver. Però Sagarra no vol aturar-se en aquesta idea, s’estima més deixar-se endur pel corrent d’acumular versos, rimes i imatges (aquest «pell d’home», per cert, està ben trobat), toca només per sobre els temes i tira endavant.

No demano pas a la poesia de Sagarra el que no vol donar, ni vull jutjar-la segons uns criteris que no tenen res a veure amb les seves intencions. És una poesia que té tot el que es vulgui de convencional, però l’ha escrita un poeta autèntic. Són uns versos que s’han de poder dir en veu alta, sense alteració de l’ordre familiar, al costat d’un pessebre. Seria tan absurd demanar-los altes elucubracions teològiques com trobar-los a faltar alguna de les brometes que ara és costum fer per Nadal. Sagarra accepta les regles del joc amb tota la naturalitat del món, perquè és incapaç de fer res d’una manera forçada. És per això que pot integrar en el seu poema cançons populars, com El rabadà i El noi de la mare, i que no es noti gaire o gens de contrast entre la seva veu i els versos anònims.

En el cas d’El rabadà converteix el protagonista de la cançó en una metàfora una mica sumària. Però és que no hem sortit del pessebre i els personatges del poema no poden ser res més que figuretes de fang. I, per ser un pessebre, els últims versos d’aquest passatge fan el seu efecte:

No és que li manquin ulls per sentir el dia,

no és que li manqui llengua per cridar;

no és res d’això, la seva covardia

és només que va néixer rabadà!

Ell no deixà la grisa cantarella

ni les tres coses del seu baix profit,

I, mentre els altres van seguint l’estrella,

ell continuava rondinant al llit.

Ni un sol moment el va ferir el desvari,

ni el perquè de l’Estable i de l’Infant,

i quan l’Infant es va morir al Calvari

ell encara seguia rondinant!

En el cas d’El noi de la mare, la cançó apareix comentada. El comentari està fet en el mateix metre i amb les mateixes assonants que la cançó i de seguida sembla que s’hi vulgui fondre:

«Què li darem a n’el Noi de la Mare?»

Els grills somiquen damunt del rostoll,

i les aranyes quan filen, la canten,

i les abelles brunzint sota el sol.

Totes les dones amb fills a la falda,

Totes les dones la saben de cor!

Si vostès la saben de cor o no, jo no m’hi fico. Segons una certa tradició, aquesta nit neix la Paraula. Això s’ha entès de tantes maneres al llarg de la història que ja no vindrà d’una. Una manera que la paraula vagi naixent seria aprendre quatre versos d’aquest llibret i dir-los on s’escaigui. Vostès mateixos. Bon Nadal.

Coincidències

2008-12-23T08:16:00.001+01:00

Quan Xavier Pericay i Ferran Toutain van publicar Verinosa llengua, Ramon Barnils els va atacar furibundament. Pericay en parla a les seves memòries (p. 252):

Érem «els verinosos», els autors de «la Ruïnosa llengua tan bramada», «el Periquito i el Tontaina». I els qualificatius fins van arribar, alguna vegada, a combinar la mofa amb la indecència. (Per entendre’ns, ens va tractar si fa no fa de la mateixa manera que Federico Jiménez Losantos, en el seu programa de ràdio, tracta cada matí, religiosament, José Antonio Zarzalejos, el director de l'Abc.)

Això no impedeix que Pericay, en altres passatges del llibre, tracti amb una gran amabilitat Jiménez Losantos. No deu creure en la màxima el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú. D’altra banda, si Barnils dedicava tantes atencions a dos simples filòlegs en comptes d’apuntar, com a mínim, a un director de diari, ell devia saber el que feia. O no ho sabia gens, que és el més probable.

¿Per què parlo d’això? Doncs perquè una lectura que ara diré m’ha recordat les pàgines que Pericay dedica a la recepció de Verinosa llengua.

Després de recordar Barnils, Pericay escriu el següent (pp. 252-3):

Però la millor prova que les nostres tesis no tenien per què anar de bracet amb la ideologia –això és, que es podia estar a favor del model de català preconitzat per Verinosa llengua sense haver de ser per aquest motiu antinacionalista o podent ser, fins i tot, nacionalista– ens la va donar Joan Solà el 26 d’abril de 1986. Això sí, no ens la va donar per mitjà d’un article sinó d’una carta. Privada. El sobre, on no consta cap adreça –m’imagino que en Joan devia deixar-lo a l’editorial perquè ens el fessin arribar–, conté quatre fulls manuscrits, redactats pel seu autor just després d’haver llegit el llibre «sense ordre preestablert ni vigilància estilística». La carta arrenca amb un «benvolguts col·legues». ¿Un compliment epistolar? En absolut. Un col•lega és un igual, algú amb qui es comparteix ofici i, segons com, benefici. I algú, per tant, a qui es té una consideració.

«La millor prova» no la troba Pericay en el fet que escriptors com Fuster o Sales, per posar dos casos de nacionalisme clar, utilitzessin el llenguatge sense confondre la «norma» amb les diferents opcions estilístiques. No, «la millor prova» és que Solà els concedeixi el títol de col·lega.

Doncs això m’ha tornat al cap quan he llegit aquests paràgrafs (Emmanuel Carrere. Yo estoy vivo y vosotros estáis muertos. Trad. de Marcelo Tombetta. Minotauro. Barcelona: 2002, p. 16):

En los años cincuenta, además de unos ochenta cuentos y siete novelas de ciencia ficción, [Philip K. Dick] escribió no menos de ocho novelas mainstream, todas rechazadas. Estos fracasos no desanimaban a Kleo, que creía en los mitos del artista incomprendido y de la alegre bohemia: el artista, para ella, tenía que ser incomprendido, al menos en sus comienzos, junto a los alegres bohemios, así como los militares tenían que ser unos brutos condecorados y las películas de Hollywood unas estúpidas máquinas comerciales. Cuando ella colgaba en la pared las cartas de rechazo que iban cayendo en el buzón de casa a un ritmo alarmante —un día llegaron a encontrar diecisiete—, no dudaba siquiera un segundo en pensar que éstas demostraban la idiotez de los zombis trajeados de gris que reinaban en el mundo editorial y a la vez la originalidad que muy pronto reconocerían a su marido. La prensa empezaba a hablar de la generación beat y ofrecía un modelo posible al personaje de escritor rebelde y relajado del que Phil llevaba al menos el uniforme: vaqueros, camisa a cuadros de leñador y viejas botas de militar. Kleo soñaba con la gloria de un Kerouac para su marido y, las pocas veces en que cruzaban la bahía para ir a San Francisco, intentaba arrastrarlo a los bares llenos de humo de North Beach, donde los poetas beat escuchaban jazz y leían sus obras hasta muy entrada la noche.

Desafortunadamente, a Phil no le gustaba ni cruzar la bahía, ni los bares llenos de humo, ni el jazz, ni las reuniones de escritores. Le daba pánico que alguien le preguntara sobre lo que escribía, acostumbrado como estaba a la sonrisita de superioridad con la que el más oscuro poeta, con una obra publicada quizás a sus expensas, recibía el farfulleo con el que intentaba ahogar las palabras «ciencia ficción». Menos confiado que su mujer y menos proclive a indignarse, dudaba de que el fracaso fuera el estigma del genio y, sin atreverse a pedirle que quitara esos trofeos de la pared («¿Cómo? —hubiese exclamado Kleo—. ¡No me dirás que te da vergüenza!»), apartaba la mirada afligida del muro de los rechazos. Prefería en cambio, cuando estaba solo, sacar de la billetera y contemplar como si se tratara de una reliquia la carta perfectamente anodina de un novelista mainstream llamado Herb Gold, que apenas conocía, pero que había tenido la bondad de llamarlo «querido colega», como si él también fuera un verdadero escritor.

Franco ho faria millor

2008-12-22T14:52:00.001+01:00

Copiaré uns fragments de dos articles de Xavier Roig. El segon article és del 28 de novembre passat.

¿ESTEM ELS CATALANS -AMB ELS NOSTRES polítics al davant- preparats per assumir tasques destacades si, dia rere dia, se'ns inculca que mai hem d'assumir ni patir cap risc?, si se'ns martelleja que el no estar sotmès a la pressió que suposa el risc és un dret pràcticament fonamental? Les enquestes sobre l'independentisme demostren que cada cop hi ha més gent partidària que Catalunya sigui independent. Ara bé, ignoro quin valor tenen. Si es fes una enquesta entre els homes, preguntant-los si els agradaria anar-se'n al llit amb Scarlett Johansson, suposo que el resultat oferiria un nivell de respostes afirmatives absolutament majoritari. Però d'aquí no es podria deduir que els enquestats estiguessin disposats a arriscar res per aconseguir-ho.

LA FALTA D'ASSUMPCIÓ DE RISCOS PORTA associada, indefectiblement, la pèrdua d'empenta. És en aquest sentit que sorprèn la falta de reacció que es va demostrar davant les reincidents faltes de servei a les línies de rodalies de Renfe. Si jo n'hagués estat usuari, els ben asseguro que no hagués pagat ni un sol bitllet. No només m'hauria colat cada dia, sinó que hauria promogut una associació per deixar de pagar els bitllets i colar-se. Sense estirabots, ni crits. Simplement, promoure la desobediència civil educada i justificada. Però, és clar, això significa arriscar-se. Molt més que dirigir-se a la finestreta, vermell com un pebrot, cridant el típic i català "Ara em sentiran!". No va ser així. Aquell comportament mesell, no els he d'enganyar, em va decebre.

Aquests dies, per una d'aquelles conyes emanades de Can Saura, hi ha hagut els habituals articles de protesta i hem vist una broma rere l'altra. Un cop el cas hagi passat de moda, a 30 quilòmetres al voltant de barcelona anirem tots per l'autopista a 80 per hora, tant si hi ha trànsit com si no, i a callar. Els més exaltats enviaran una carta al diari o trucaran al programa de Cuní. Els altres, res. En això Franco tenia tanta raó que fa fàstic: tenim exactament els polítics que ens mereixem.

El segon article de Roig és 12 d'aquest més. Diu que a les eleccions municipals s'hauria d'abstenir tothom fins que es fessin unes reformes:

PRIMERA. REINSTAURAR LA FIGURA obligatòria del secretari d'ajuntament. Per oposicions, és clar. Els parlo d'un funcionari de carrera que no depèn pas del consistori, sinó d'un departament del govern del país -el seu cap jeràrquic, no polític, està en un departament del govern: governació, administracions públiques...-. Aquesta figura es va eliminar arran de la Transició per tal que els alcaldes i els partits dominants poguessin actuar lliurement, sense que ningú els posés morrió. El secretari d'ajuntament feia allò que a les oficines bancàries correspon a l'interventor -empleat que no depèn del director de l'oficina sinó d'un departament de la central-. El director d'una oficina bancària no pot fer el que vol; els seus actes han d'estar referendats per la signatura de l'interventor, que certifica que l'acte del director és legal i està d'acord amb les normes de l'entitat. Per això és rar que un director d'oficina bancària pugui cometre un desfalc. L'eliminació del secretari d'ajuntament és el que ha afavorit la corrupció i les irregularitats que ara envaeixen la majoria dels nostres consistoris: comissions, requalificacions, nepotisme, favoritismes, etc. Que potser vostès pensen que demano la lluna? Doncs no. Aquest sistema de control és el que regeix als països que ens envolten. I (quina vergonya haver-ho de recordar!) ja existia aquí a l'època de la dictadura. Perquè Franco, malgrat ser un dictador, no era imbècil. Sabia perfectament que la corrupció més perillosa, la que desenquaderna un país, és la petita, la de campanar.

Com tothom sap estem en una crisi gravíssima i sense cap perspectiva de sortir-ne en molt de temps. La crisi ve perquè s'han fet més pisos del compte, tots amb el permís del seu ajuntament. Pagant Sant Pere, i qualsevol alcalde català i/o espanyol, canta que fa goig de sentir-lo.

Un efecte de la crisi serà que l'arrasament definitiu del país haurà d'esperar una mica. ¿Potser quatre o cinc anys abans de poder-lo rependre? Franco ho va fer en menys de tres.