El pollastre i la presumpció d'innocència

20 de desembre de 1949

LA FONT DE LA SEXUALlTAT.- La sexualitat és una altra de les coses més clares i simples que la Humanitat s’ha complagut a enterbolir i complicar gratuïtament.

La creença mil·lenària ortodoxa és que el secret del sexe consisteix en una dolça i irresistible atracció corporal que sobre un individu determinat exerceix un individu de sexe contrari D’aquesta concepció, que no va pas errada, però que és summament estreta i superficial, se’n desprenen dues premisses: que la misteriosa atracció s’estableix només entre individus de sexe contrari, i que la font de la sexualitat es troba, per tant, fora d’aquell que en sent la set abrusadora. Cada sexe se sent atret per un altre sexe i s’hi acosta irresistiblement, per abeurar-s’hi –com el caminant en ple desert a la deu de l’oasi.

Aquesta és la concepció normal, la tradicional. Gairebé totes les religions i tots els codis s’hi fonamenten. I és per això que ni religiosament ni legalment no s’admet cap altra atracció sexual que no sigui la santa i la lícita, és a dir, la que existeix entre l’home i la dona. Com no hi ha altra manera permesa de satisfer-la que el matrimoni, canònic o civil.

Així és com queda prohibida, foragitada de l’àrea moral, religiosa i jurídica, tan restringida i monòtona, la immensa gamma de la sexualitat real. I d’aquí prové, així mateix, que l’instint sexual, ofegat i cohibit d’una manera tan implacable, s’escoli i s’esbravi contínuament, de dia i de nit, com una torrentada tèrbola i inestroncable, en tantes de formes clandestines. De les variants de la sexualitat no permesa es diu que és contra natura, anormal. Sense adonar-se que la sola cosa realment antinatural és la repressió duríssima que es fa de totes elles.

Si es vol entendre la sexualitat, cal canviar radicalment aquesta manera arcaica de considerar-la. L’instint sexual ens ve de dintre; la font de la sexualitat la portem en nosaltres mateixos, i és per això, precisament, un tan formidable motor. El desig amorós brolla de les entranyes individuals, tant si el qui l’experimenta viu enmig d’una societat organitzada com si vaga solitari pel desert o pel mar. L’amor és una gana fisiològica, una fam incontenible. Les dones no són de cap manera les causants de l’atracció que ens empeny vers elles –com ho fa creure el miratge de la sexualitat vista des del camp masculí. Són, només, els objectes amb forma corpòria més adequada per a satisfer normalment, legalment i socialment, la set primordial que resseca l’home per dintre. I els homes, vistos amb molta més de passivitat natural per les dones, vénen a ser el mateix. El matrimoni és la solució més antiga i acreditada que s’ha trobat al problema de l’endegament d’aquesta força, essencialment individual i temible. Ara bé: des del punt de mira de la naturalesa, totes les altres maneres de satisfer el desig sexual són igualment bones. I és per això que perduren i perduraran sempre, per més que les prohibeixin codis, morals i religions.

Dir que el desig arbora els homes perquè hi ha dones és tan pueril i fals com afirmar que tenim gana perquè hi ha pollastres. No: en el començament fou la gana, que és el fet brutal –l’amor che muove il Sole e l’altre stelle. I quan no hi ha pollastres, o van escassos o cars, o passen massa alts o algú s’estima més un estornell que una poularde (que és el cas dels homosexuals), o les interdiccions morals i físiques són insuperables (com entre els infants i reclusos extenuats per l’onanisme), la gana per això no s’atura pas, sinó que s’abraona sobre tot comestible, sigui el que sigui –perquè només poden semblar estranys i abominables als qui, per consuetud, rutina o obediència satisfeta, estan avesats a nodrir-se exclusivament d’una determinada faisó.

Gaziel. Meditacions en el desert. 1946-1953.