Nit de Valpurgis

Avui no hi ha ressenya. Tampoc no n'hi haurà la setmana que ve. Les ressenyes surten al blog de Manuel Trallero i ja ha dit que n'ha d'estar uns dies apartat. Quan Trallero es recuperi i torni el blog, les ressenyes de divendres continuaran.

Mentrestant, he pensat que alguna cosa havia d'oferir als lectors selectes que vénen per aquí. No tinc res de qualitat, però tinc alguna cosa per alimentar les feres. Almenys us podreu riure de mi. Diria que és just.

És un conte. Per sort, breu.

Fa uns mesos, una dona de nom bellíssim, em van encomanar un text pel programa de mà d'un concert. El pitjor del cas és que el text va acabar sortint. Com que la llibertat era absoluta, vaig parir això. Copio i retoco alguna pífia evident. (El text tal com va sortir en paper era aquest.)

Dones

–Vaig veure el teu fill. Que alt que s’ha fet!

–El meu nano? Sí, d’alt sí que ho és. Però tot s’acaba aquí. No hi té res, al cap.

–Que ets bèstia! Si és igual que tu. Vull dir, no, que el que vull dir és que..., que no volia dir que..., ai!

–Tranquil·la, el que vols dir ha quedat claríssim.

Riuen. Un riure un pel estrident. Jo, que faig cua d’aquestes dues sen­yores amb jaqueta de cuir (l’una, alta, el cap molt dret i cabellera rossa, i l’altra, morena, més baixa i claudicant), penso que elles s’ho saben, que els fa tanta gràcia, o no s’ho saben i és per això que riuen. Escolto i callo.

–I a la Laura, què li ha passat?

–En Lluís, que cada dia està més burro, i ella, que de bleda no se’n tornarà més. S’han passat una setmana barallant-se i reconciliant-se i ara se n’han anat a passar el cap de setmana en el retir de no sé què, en un monestir del Pirineu. Gràcies a això tens aques­ta entrada i jo puc parlar malament de la Laura, que tot descansa.

–I que hi fan, en un monestir? Si la Laura no els pot veure, els capellans ...

–Que dius de capellans! És un monestir budista, xata, bu-dis-ta. ¿Que no saps que de monestirs budistes, n’hi ha a tot arreu menys al Tibet? Van a fer un retir de no sé quina deessa, a mi no em preguntis. Menjaran porqueries vegetarianes, cantaran mantres, es purificaran, desconnectaran el mòbil i connectaran amb l’energia còsmica. Idees de la Laura, ja pots comptar. Es veu que tot són parelles, i mentre siguin allà dalt han de fer abs­tinència sexual. Gran sacrifici, eh, un cap de setmana d’abstinència. Si els demanessin que s’enrotllessin tres vegades al dia i practiquessin el Kama-Sutra com uns desespe­rats, això sí que seria un sacrifici. Però els monjos són savis i ja veuen que no poden demanar miracles. L’abstinència, sí; cap problema. Com si el matrimoni no fos això: abstinència total i que duri.

–Exagerada. I a més, ara que s’han reconciliat...

–I una mè. Això durarà quatre dies. Han cremat etapes en temps record, aquests dos. Primer la Laura el tenia com un déu, a en Lluís, amb el seu cos de gimnàs, i un noi tan intel·ligent, el bruixot de la informàtica, ui, sí, l’home perfecte. Però li ha anat decaient. I ara ja ha arribat al que totes les dones arriben: comences pensant que ell és qui sap que i l’acabes veient com un nen que busca la mama que el cuidi.

–Però la Laura ja ho és, de maternal. Sense fills, però precisament per això, més mater­nal, vull dir...

–S’entén perfectament el que vols dir. El cas és que mentrestant la visió que ell tenia d’ella també ha anat cap avall: primer ella era una mama que el cuidava i ara és el que totes les dones acabem sent per als homes. Hosti, poses una cara que t’hauries de veure!

–És que parles amb una seguretat... Què és el que totes les dones acabem sent pels homes?

–Unes bruixes! Només faltava que la Laura portés en Lluís a la muntanya amb uns senyors amb túnica que toquen uns platets i que, a sobre, per menjar li donin unes herbes. Per molt cria­tura que sigui en Lluís, ho entendrà.