Mercè Rodoreda i el mal temps

Ja vaig parlar de l’Any Rodoreda i d’altres desastres. No em repetiré. Passo a deixar-vos una minúcia a la pantalla. Un dels llibres sobre (o contra) Rodoreda que m’han passat per les mans durant les últimes setmanes és Mercè Rodoreda i el seu temps de Marta Pessarrodon (Rosa dels vents, 2005). Qui hagi llegit alguna cosa de Pessarrodona ja sap com pot ser el llibre. Qui no sàpiga qui és aquesta senyora de cognom tan llarg, el felicito i li desitjo que continuï tenint sort a la vida. En el llibre hi ha tot de fotos; les més inqualificables potser són aquestes. Tres gossos. A la vida agraeixo tres gossos, que diria el poema. Dos, no tenen nom. El tercer, el de baix a la dreta, sí. I ja veieu que té, a més a més, el dret d’entrar al cementiri, suposo que per retre homenatge a la senyora Mercè. Jo no he vist mai un gos en un cementiri; potser per això em va sorprendre la foto. Recordo haver entrat en un cementiri de poble, on feia anys que no s’hi enterrava ningú, i haver vist un cagalló al mig del pas. La porta no tancava bé i ja he dit que els morts no eren frescos. Però el cagalló em va molestar més que els que em trobo pel carrer. D’acord, són manies meves. El cas és que encara no he vist mai algú entrant amb el gos al cementiri. Segur que és una cosa normalíssima i que si passegés més pels cementiris no penjaria un post tan absurd com aquest. Ja em disculpareu.